En el transcurs de la vida, tant les conductes contradictòries com els sentiments contradictoris es poden donar en diverses ocasions; la sensació de contradicció esdevé clara quan dubtem entre actuar fent cas al seny o a la rauxa, quan hem d'actuar en direcció contrària al criteri personal o en contra dels nostres valors; malauradament, i més sovint del que és aconsellable per a la nostra salut mental, tenim la sensació, ja sigui per motius econòmics, de vergonya social, de pressió familiar, social o laboral, per por de perdre un estatus, per una situació d'indefensió i, al cap i la fi, per motius de l'entorn, una sensació, esmentava, d'estar fent accions o comportaments en contra de la nostra opció i criteri personal. El sentiment d'estar atrapat pot acompa-nyar-se de conductes de submissió o d'omissió. De fet, com quan en l'estudi dels pecats, en la religió catòlica, es parla de pecats d'acció o, encara més sovint, d'omissió, de no fer allò que el raonament o judici personal ens indica que cal fer, i no ho fem.
El sentiment personal de contradicció inicia, de manera angoixant, catalogacions morals i pensem en la hipocresia: soc un hipòcrita? Una pregunta que activa el sentiment de culpa que tenim força arrelat en el nostre ADN. És ben cert que venim d'una cultura on, generació rere generació, se'ns ha estimulat la culpabilitat. La culpabilitat o el seu sentiment és una de les raons que ens fan sentir més neguitosos, i irritables, i més quan tenim la certesa que no som conseqüents amb els nostres valors. Tots tenim uns principis o valors pels quals ens guiem a l'hora de prendre decisions, en podem ser més conscients o no, els valors hi són.
Fins aquí em centrava en contradiccions personals, quan la indefensió o la contradicció és col·lectiva, d'un grup o de la societat, l'individu està, encara, més sol i indefens a l'hora de pensar com actuar. Som capaços de significar-nos i apartar-nos de la resta del ramat humà? Badem en alguns exemples...
Hem fet alguna acció personal, quan hem tingut coneixement que al Dakar, el París-Dakar ja no existeix, que té lloc a l'Aràbia Saudita, i per tal de cobrar 15 milions de dòlars, l'organització i els participants, un bon grapat de persones, han acceptat seguir les instruccions d'un manual o codi de bona conducta. O quan el Barça, un club de valors, diuen, acceptava la milionària aportació de Qatar.
Costa mantenir criteri i manifestar-lo, recordo que una persona propera, molt propera, ja fa uns anys, força, va patir un atac de coherència. Treballava en una empresa que va iniciar tota la planificació del grup de riscos laborals, i com que es tractava d'involucrar tots els treballadors, varen convocar-los a assistir a una conferència sobre la necessitat d'implantar la política de riscos laborals i que era una tasca de tots. El guru que impartia la xerrada era nord-americà, una persona que pel fet de ser dels EUA i impartir la bona nova amb un castellà amb accent anglès, impressionava. Doncs, el senyor conferenciant va començar indicant la necessitat que l'empresa tingués líders capaços d'implantar i influir en el pla de riscos; va posar exemples de líders, i entre ells va i esmenta el dictador F. Franco. L'audiència, immutable, i el meu conegut, incapaç de continuar escoltant, i això que era a primera fila, es va aixecar i va marxar. El més greu i significatiu és que mai ningú li va fer cap comentari ni es va trobar a faltar la seva presència.
