Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943) acaba de morir als 76 anys. La gent de la meva quinta la coneixíem com la Canigona. Va escriure i publicar molts llibres de narrativa, poesia, teatre, assaig, i va fer guions televisius. Va col·laborar a diversos diaris barcelonins. El 1999 la Generalitat de Catalunya li va atorgar la Creu de Sant Jordi i el 2017 va veure reconeguda la seva trajectòria amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Es va llicenciar en Filosofia a la Universitat de València, on va conèixer i participar en el moviment cultural nascut a redós de Joan Fuster; va ser degana de la Institució de les Lletres Catalanes. El 2013 va ser reconeguda per l'Ajuntament d'Alcoi amb la concessió de la medalla d'or de la ciutat i el nomenament com a filla predilecta. L'any 2016 se li va atorgar la Medalla d'Honor de la Xarxa Vives d'Universitats

Als seus inicis es va dedicar a l'ense-nyament, primer a Bunyol, València, i després a Figueres. Amb el seu company, Xavier Dalfó, feien el setmanari Canigó. El 1973 es va instal·lar a Barcelona i va treballar a l'institut Sant Josep de Calassanç. Del 1972 al 1983 va dirigir el setmanari Canigó, que havia fundat el seu marit, el periodista Xavier Dalfó.

La Canigona va obrir a tothom les pàgines del seu setmanari, hi va col·laborar aquells anys el bo i millor de la catalanitat, des de la Maria Aurèlia Capmany fins al director adjunt de Regió7 Xavier Domènech. Posar els noms de tots els qui hi col·laboraren seria infinit, hi ha pocs periodistes o escriptors que aquells anys no haguessin escrit a Canigó. Tinc un bon i gran record d'ella, com a directora d'una revista que em va deixar escriure diversos anys, era nacionalista, d'esquer-res de Països Catalans de sempre.

Quan mor algú com la Isabel-Clara, que va ser un referent per a tots en la lluita per la defensa de la cultura catalana, les esquerres i els drets nacionals dels Països Catalans durant els difícils anys de la dictadura militar franquista, se m'obren els records quasi oblidats; records d'amics que ja no hi són, dels que amb els anys han canviat de forma de ser o pensar i d'aquells com la Canigona, que, com deia el poeta, es mantenen sempre fidels al servei del nostre poble, (Països Catalans per a la Simó i encara per a molts d'altres).