En aquest adeu a l'excel·lent pintor i entranyable amic Jaume Casacuberta, m'adono mentre vaig recordant moments de la nostra vida, en què havíem compartit tantes vivències i records a nivell pictòric, que aquests, segur per l'edat que ja tinc, m'apareixen com indefinits, mig esborrats, tal com queden a la butxaca els bitllets de tren després d'un llarg viatge, i és que el viatge, per sort nostra, ha estat molt llarg: fou a final dels seixanta quan vàrem prendre coneixença i amistat. Jo feia poc que havia arribat a Barcelona, provinent de terres gironines, i des de Barcelona vaig començar a recórrer els concursos de pintura ràpida arreu de Catalunya, i en els llocs que en vaig recórrer més fou a la comarca del Bages... com el concurs de la Llum a Manresa, després Sallent, Súria, Salelles, Espinalbet... Diria que gairebé a tots els pobles de la comarca es feien concursos a l'aire lliure, i que tant hi vàrem aprendre, i puc dir que gairebé a la majoria vaig ésser premiat, com ho va ésser també en Jaume, que juntament amb Josep Vila Closes en aquells anys vàrem establir una profunda amistat, que ha durat al llarg de tota la vida... I vull recordar que en un llibre editat pel Cercle Artístic Manresà els dos amics m'hi varen incloure (encara que jo no era de la comarca)... i allà varen batejar-me en el sentit més entranyable i afectuós com «El petit pintor», potser veien el meu esperit i la il·lusió que posava en tot, i, és clar, per la meva baixa estatura, van veure en mi un personatge literari com «El petit príncep» de Saint-Exupéry.

Jaume Casacuberta potser era un dels últims pintors de l'escola clàssica manresana; en queden encara, però amb concepte diferent, com Descals, Penedès, però aquest paisatgisme més clàssic era sorgit de pintar a plena natura, una natura que resseguien a les ribes del riu Cardener, des del Pont Vell, l'ermita de Sant Marc, la cova de Sant Ignasi, mirant cap a la Guia i sempre amb el referent de la majestàtica Montserrat. Dins aquest inspirat paisatge entre els pintors sorgia com un maridatge entre ells, en la manera de fer, tant en les formes de la pinzellada, com en els colors, prenien com un alè propi, és com l'accent en la parla, que accentua el deix de cada comarca... i és aleshores quan sorgeix la pròpiament dita escola manresana.

Jaume Casacuberta, la seva figura sempre senyorívola, elegant d'exquisida amabilitat, persona humil, mai feia anar el jo al davant, ell sempre s'interessava i s'alegrava del progrés dels seus amics pintors. En Jaume era tot bondat, i aquesta bondat va fer que amigues i amics vinguts de lluny, més tants manresans, juntament amb els seus familiars, omplíssim el temple de la Sagrada Família de Manresa en el seu comiat, i amb la màxima autoritat de la ciutat, l'alcalde Valentí Junyent. I el sacerdot oficiant en l'homilia va destacar en tot moment tots aquests valors d'artista i de gran persona de bé, i que jo he volgut fer palès aquí.

Ja de retorn cap a l'Empordà, fins a l'Escala, després de tants dies de boires a la zona d'Osona i el Bages, el dia es va mostrar serè, amb un cel blau arreu, és com si la boira s'hagués alçat per deixar-me veure tota l'orografia paisatgística de l'entorn de Montserrat... aquesta es mostra davant meu dins una exaltació de llum... una llum suggeridora, poètica, és com un poema fet pintura, sí, igual que la poètica pintura de Jaume Casacuberta que tantes vegades ha plasmat aquest mateix paisatge, el que ara i en aquest moment veuen els meus ulls.

És aleshores quan em ve al pensament un vers de la poetessa Montserrat Vayreda quan diu: «Si els poetes són pintors / sense pinzells ni paleta, / cada pintor és un poeta / que fa versos amb colors».