Millorar l'entorn i l'enllumenat del parc del Lledó han estat les dues propostes populars guanyadores del pressupost participatiu per a l'any 2020 dut a terme per l'Ajuntament de Berga. Tot i que la partida pressupostària prevista és modesta, el crit d'atenció democràtic ja resulta encoratjador.

Personalment confesso que, per autoimposada terapèutica emocional, fa vint anys que no poso els peus al parc del Lledó. Si ho hagués fet, l'espectacle que m'hauria tocat presenciar hauria estat frustrant, atès l'estat de degradació del qual tothom parla.

Per inevitable associació d'idees, la notícia d'ara em transporta al març de l'any 1979, inici de la campanya electoral del nostre primer Ajuntament democràtic, quan, en ocasió de demanar a l'Associació de Veïns dels Quatre Barris quines eren, segons el seu criteri, les necessitats més urgents de la ciutat, la inequívoca resposta fou: l'hospital i el Lledó.

A banda d'altres necessitats de menor entitat, admeto que el programa de govern municipal 1979-1983 quedava ja suficientment configurat amb aquest inapel·lable binomi que constituí el nostre autèntic impulsor d'energies i, finalment, l'alleugerida sensació d'obra conclosa pel nostre Ajuntament.

El Lledó d'aleshores es concretava fonamentalment en les seves fonts, històriques i generoses, emmarcades per una plaça rectangular ja força malmesa pel pas dels anys. I, en segon pla, un irregular i costerut paratge, escorxat per una tor-rentera quasi impracticable.

A mà esquerra, enlairat dalt d'un mur davant les fonts, s'hi imposà des de l'any 1949 un xalet postnoucentista obra del prestigiós arquitecte Emili Porta.

Qui escollí aquell llavors isolat paratge per construir-s'hi la llar familiar havia d'ésser, a banda d'un amant de la placidesa, una persona especialment encisada per aquell entorn. El nostre personatge, Josep Maria Claret i Huch, advocat i poeta berguedà, fou qui amb la seva estimada esposa, Rosina Sala Marcet, allí veieren créixer els quatre fills: Rosa Maria, Margaret, Josep Maria i Josefina.

Les portes d'aquella plàcida mansió de Josep Maria Claret restaren tothora obertes a Climent Peix, Josep Armengou i Climent Forner, que, impregnats del perenne enyor de Pere Tuyet, mantingueren viva una irrepetible flama cultural catalana de la qual som inexorables tributaris.

M'honora que el matrimoni Claret-Sala confiés el batxillerat dels seus fills a la meva acadèmia. El segon d'ells, Josep Maria Claret i Sala, pocs anys després i ja a Barcelona, esdevingué un excel·lent arquitecte.

Comprendrà el lector que a l'hora de decidir qui havíem d'escollir com a dissenyador i director d'obra del nou parc del Lledó no podia ser altre, per mèrits i arrelament, que aquell Josep Maria Claret, fill.

Em plau que el resultat superés àmpliament les expectatives. Amb sàvia ordenació del paratge, salvant harmònicament desnivells, fent del parc el nostre gran jardí botànic on trobar-se amb totes les espècies del país (els bedolls, avui arrencats, em diuen). I al bell mig, com a romàntic toc de gràcia, un estany digne d'aquells versos del Claret pare («un llac que, entre els estels s'ha desvetllat tot d'una, encisat pel levíssim afalac de les mans perfumades de la lluna»). I convertint el marge més inaccessible en un teatre grec on el drama i la música delectaren els berguedans i forasters durant llu-nyanes nits d'estiu.

Després de quaranta anys, el clam democràtic del Lledó es repeteix. Amb un raonable ventall d'oportunitats, sempre que els polítics de torn arribin a entendre, a banda de la necessitat d'una acurada vigilància, el valor d'aquesta infraestructura berguedana, obra de Josep Maria Claret, fill de poeta, que allí es crià, i fou capaç de transformar un informe racó en una prodigiosa obra d'art.