Més enllà de la discussió sobre si la segona dècada del segle present acaba de començar o si s'iniciarà l'1 de gener del 2021, el cert és que els propers deu anys seran decisius -com tots- per a la Catalunya Central. D'aquí que sigui pertinent preguntar-se: quin futur ens espera, com a territori? I què hem de fer per tal que ens vagi bé?
En un món tan complex i canviant com l'actual, és difícil fer pronòstics en un termini de deu anys, però una cosa és segura: les coses ens aniran tan bé o tan malament com vagin a la resta de Catalunya (que és com dir: a la gran Barcelona). En efecte, les nostres comarques estan estretament lligades a la salut i a les dinàmiques de la regió metropolitana barcelonina (al seu torn dependent cada cop més de la conjuntura internacional), de manera que si aquella progressa, nosaltres també ho farem (i a la inversa).
Així les coses, és tan vital que ens comprometem amb les empreses comunes de país (com la lluita per la sobirania) com que aprenguem a ser més influents a la capital (on es concentren les institucions, els líders i els recursos). En aquest sentit, la Catalunya interior s'ha d'articular més, i els alcaldes de les capitals de la Catalunya Central haurien de treballar plegats pels interessos compartits (des de l'E9 europea i les connexions internes fins al tren a l'aeroport, l'extensió de la fibra òptica arreu o la promoció turística). En conseqüència, seria desitjable que els nostres batlles/esses es trobessin almenys un cop a l'any per consensuar uns objectius i una estratègia de territori, i que es plantegessin com fer lobby a Barcelona i com cooperar més estretament a nivell intern. Els nostres sectors econòmics, socials i culturals també podrien fer una cosa semblant.
Precisament, aquest és el segon factor del qual dependrà el nostre benestar futur: que fem els deures. Que tinguem agendes locals, comarcals i regionals ben construïdes, i que tothom contribueixi a tirar-les endavant. Per a la Catalunya Central, els reptes de la dècada que ara encetem són nombrosos: l'envelliment de la població, el despoblament dels petits municipis, la transició a l'economia digital i globalitzada, la sostenibilitat i la cura del paisatge, la identitat i l'enfortiment de la convivència, la seguretat, els nous anhels d'igualtat, la reinvenció de les formes de governança, l'accessibilitat a la cultura, etc.
Com a comarques centrals, patim certes debilitats (situació semiperifèrica, poc pes demogràfic, poca influència política, fuga de talent, manca de determinats serveis?), però tenim també importants recursos a disposició (emprenedors, entorn natural, mitjans de comunicació propis?) per encarar tots aquells desafiaments amb optimisme. Així, doncs, si ho fem bé, si hi posem esforç, intel·ligència i generositat, podrem seguir sent una terra de progrés i de cohesió, un lloc de bon viure. Però val més que no ho donem per descomptat. Al segle XXI, les oportunitats caduquen i les rendes històriques s'acaben. El risc d'esdevenir (més encara) subalterns i d'enfilar un període de decadència no és pas inversemblant. El destí és a les nostres mans.
