La setmana política va començar amb un esdeveniment ajornat des de feia temps: la presència de Carles Puigdemont i de Toni Comín al Parlament Europeu com a diputats de ple dret. Com era d'esperar, aquesta presència no ha fet gens de gràcia als mitjans de desinformació espa-nyols, que han acusat els dos nous parlamentaris de «portar a l'eurocambra el seu desafiament a l'Estat», de «debutar a Estrasburg atacant Espanya», etc. I és clar, sense informar gens del que havien dit Puigdemont i Comín en les seves diverses declaracions al ple, sinó explicant només en grans titulars que el Parlament Europeu havia acceptat tramitar el suplicatori instat pel Tribunal Suprem espanyol per intentar deixar-los sense immunitat. Però en realitat Puigdemont i Comín ja sabien prou que aquest suplicatori es presentaria i que la pressió dels tribunals espanyols seria continuada. Ara el tràmit del suplicatori ha de passar a la Comissió d'Afers Jurídics de l'europarlament, que haurà de nomenar un ponent específic per a aquesta qüestió i escoltar els implicats. Sembla que calen més de dos mesos per estudiar el cas i redactar una recomanació a favor o en contra de la retirada de la immunitat, recomanació que després s'ha de votar en un ple del Parlament Europeu. Però aquesta hipotètica retirada d'immunitat no implica la pèrdua de la condició de diputat europeu. De manera que Puigdemont i Comín tornarien a trobar-se en la situació anterior: la justícia belga seria la que al capdavall hauria de decidir altre cop si acceptava o no l'euroordre dels tribunals espanyols, que de fet fins ara sempre ha rebutjat.
Tot plegat torna a ser una nova traveta judicial i una nova complicació per al govern de Pedro Sánchez acabat d'estrenar, que ja ha topat de ple amb les estructures jurídiques que són en mans de l'extrema dreta, sobretot a partir del nomenament de Dolores Delgado com a fiscal general de l'Estat. Atenció a les reaccions del búnquer judicial que portaran molta cua. El PSOE paga ara el seu distanciament -aparent o real- dels grups de pressió poc visibles però que s'han mantingut incrustats en les estructures de l'Estat des de la Transició. I d'altra banda paga també el seu suport a la gran repressió que va començar l'1 d'octubre del 2017. No deixa de sorprendre que en poc més de dos anys el PSOE hagi fet la giragonsa política de ser actor directe del 155 a negociar amb l'independentisme. Però estem a punt de constatar la sinceritat del canvi. Segons els compromisos adquirits, molt aviat s'han d'encetar converses, de govern a govern, entre Catalunya i l'Estat, en les quals, teòricament, es podrà parlar de tot i amb voluntat d'arribar a acords. Ja veurem quan comencen realment i, sobretot, com acaben.
S'ha de suposar que la part catalana serà encapçalada pel president Torra, que ha estat reconegut per Pedro Sánchez com a president efectiu de la Generalitat, tot i les maniobres judicials de la Junta Electoral Central. I esperem també que s'arribarà a les negociacions amb la suficients unitat estratègica, convinguda prèviament entre partits i entitats independentistes. Malgrat tot, i tocant de peus a terra, no és probable que les converses que han de començar d'aquí a poc obtinguin resultats espectaculars gaire de pressa. És evident que el PSOE no s'entusiasmarà amb les primeres reivindicacions que li plantejaran des del cantó català: la fi de la repressió, una amnistia i el reconeixement del dret a l'autodeterminació. Però Sánchez també sap que necessita aconseguir acords, que no obtindrà si proposa només simples ampliacions de competències autonòmiques.
