Un Estat militant?

Diuen els que entenen en el tema -els constitucionalistes- que Espanya no és una democràcia militant. Això vol dir que la Constitució no exigeix a les forces polítiques que defensin uns determinats postulats per acollir-los en el seu si. Sembla una bona notícia. D'això se n'han beneficiat moltes forces polítiques, des de Fuerza Nueva fins a Vox passant per totes les que han defensat en un o un altre moment les dictadures del proletariat. També se'n beneficien els qui pretenen tenir una visió territorial diferent de la dibuixada a la Carta Magna. Fins aquí, tot bé. Però aquests dies, escoltant i llegint les reaccions a la investidura de Pedro Sánchez i a l'encreuament d'interlocutòries i resolucions entre el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, el Tribunal Suprem i la Junta Electoral Central, m'ha semblat que el que alguns sí que defensen és que Espanya sigui un Estat militant. És a dir, que per participar en el poder de l'Estat sigui necessari compartir determinats valors, no tots recollits estrictament a la Constitució, sinó en el consens que es va generar al seu voltant i en els usos i costums d'aquests primers 40 anys de la seva aplicació. Des del PP s'ha apel·lat aquests dies a la responsabilitat del PSOE com a «partit de Govern» per demanar-li que tallés el pas a Podem en el seu ascens als salons del poder. En altres moments es parla directament del «sentit d'Estat» o de «les polítiques d'Estat». Crec que els qui es refereixen, despectivament, al règim del 78 o al deep state intenten reflectir el mateix.