L'enrevessat sistema de funcionament dels algoritmes de les xarxes socials fa que llegeixi seguides aquestes notícies. Notícia u. La primera víctima de l'explosió de la planta petroquímica del costat de Tarragona ha estat un home que era a casa seva tranquil·lament, a més de dos quilòmetres de distància de la fàbrica, quan una planxa metàl·lica d'una tona de pes, que va sortir disparada arran de l'accident, va impactar contra el seu edifici i va ensorrar el sostre de l'habitatge. Notícia dos. Un nord-americà de trenta anys ha sobreviscut vint-i-tres dies incomunicat amb el seu gos, i a menys de vint graus sota zero, en un lloc aïllat d'Alaska després que se li cremés la cabana on vivia. Tots dos van ser rescatats gràcies al SOS gegant que va escriure sobre la neu amb trossos de llenya i que un helicòpter d'emergència va llegir des de l'aire. Notícia tres. El Barça fitxa Quique Setién com a entrenador i les seves primeres declaracions són: «Ahir passejava entre vaques, al costat del meu poble, i avui estic entrenant els millors jugadors del món».

Hi ha tantes maneres estra-nyes i imprevisibles de morir com de viure -i sobreviure- a les adversitats o que la teva trajectòria vital prengui sobtadament un nou rumb. Penso en l'atzar mentre em creuo al car-rer amb una noia que menja olives d'un envàs de plàstic transparent, d'aquells que s'omplen a granel als supermercats. Em crida l'atenció doblement, perquè és la primera vegada que topo amb algú que en menja com si fossin gominoles i per l'expressió de satisfacció de la noia en posar-se-les a la boca. Camina amb aquella llibertat que només s'exhibeix quan et sents segur d'on vas, segur de tu, segur de tot. La noia em fa pensar en la bellaombra, un arbre originari de l'Argentina molt peculiar. Té unes arrels que en comptes de créixer cap avall s'estenen per sobre de terra de forma espectacular. Ella deu ser com aquest arbre, que creix cap a enfora, sense vergonya.

Enllesteixo la lectura del llibre Sis nits d'agost, de Jordi Lara, sobre els últims dies de vida del filòsof pacifista i lluitador per les llibertats Lluís Maria Xirinacs i descobreixo que va néixer i va morir el mateix any que una persona estimada amb una gran diferència: un estava bé de salut i va decidir com i quan volia morir, i l'altra tenia una greu malaltia i només se'n va anar. Xirinacs ho tenia tot planificat. «En ple ús de les meves facultats i ben lliurament marxo perquè vull acabar els meus dies amb la soledat i el silenci», va deixar escrit. La vida -i la mort- és extraordinàriament i temorosament imprevisible. Controlem tan poques coses que hi ha dies que l'únic que pots fer és deixar fer, deixar passar. Potser per això, hauríem de cantar més alt, ballar més, riure més, estimar més. Fer-ho tot més, millor i avui abans no nevi.