Si a un any nou se li demanen multitud de propostes i solucions, una hauria de ser resoldre d'una manera ràpida i eficient el problema de les okupacions. No em refereixo a unes quantes, de casos realment dramàtics, de famílies que han quedat totalment desemparades, sinó a les que tenen per objectiu okupar per okupar, considerant que tot el que és dels altres pot ser pres, per un temps indeterminat. Les justificacions ja venen després.
De fet, en els casos dramàtics, tampoc s'hauria d'arribar a cap okupació, perquè per això existeixen els serveis socials a cada municipi, a cada autonomia, i a nivell d'Estat. Aquests casos han de trobar solució, sí o sí, per la via oficial establerta. I arribats en aquest punt, queda clar que, a la vista de l'existència d'un percentatge determinat de famílies sense recursos, tots els ajuntaments, d'un cert volum d'habitants, haurien de tenir pisos en propietat per destinar a tasques socials.
I quan dic ajuntaments d'un cert volum d'habitants, em refereixo a municipis a partir dels dos-cents o tres-cents habitants. La pobresa, en matèria d'habitatge, ha arribat a racons insospitats del país, i per això totes les administracions, dites superiors, haurien de mobilitzar recursos per facilitar la propietat d'habitatges públics a tots els ajuntaments. En el cas de Catalunya, estaríem parlant d'uns set-cents ajuntaments.
De fet, aquesta mobilització de recursos podria tenir un doble aspecte positiu. Per una banda, comprar edificis vells, restaurar-los i destinar-los a habitatge social, que no vol dir gratuït, sinó de lloguer social. Per aquesta via, podríem recuperar edificis en mal estat, i donar vida a algunes parts del poble que han quedat molt deshabitades, i per l'altra, aconseguir resoldre el problema a persones soles o a famílies en dificultats.
Una altra cosa és la problemàtica de l'okupació no justificada per raons de necessitat, sinó per altres motius. En aquests moments, a Catalunya hi ha milers d'habitatges i locals okupats, sense cap garantia de poder-ne recuperar l'ús per part de propietaris o llogaters. Hi ha una clara impunitat, i una lentitud de tràmits i gestions que poden durar mesos, per no dir anys. Segur que tots en coneixem alguns casos, i ens estranya que no s'hagin habilitat mitjans molt més ràpids i eficients per resoldre el problema.
I el problema és tan greu que en qualsevol moment esclatarà algun drama, després del qual tothom es demanarà com pot ser que no s'hagin habilitat mitjans més adequats. De fet, en altres països una okupació queda resolta en qüestió d'hores o com a màxim d'uns quants dies. Presentada la denúncia, es donen unes hores al legítim propietari perquè presenti la documentació de propietat, i a l'okupant perquè demostri tenir algun dret d'ocupació legal. Si aquest no és el cas, l'ordre de desallotjament és immediata, amb compliment immediat.
Aquí, no. El conflicte es pot allargar mesos, i fins i tot anys, de manera que hi ha qui pensa en altres mitjans per alliberar la zona okupada, i aquesta no pot ser la via de solució. En aquest nou any recentment començat, un dels temes a resoldre ha de ser aquest. Conec casos realment increïbles en què, tot i haver-hi resolució judicial, no s'ha dut a terme, després de setmanes de la sentència. Mentrestant, ni pot fer ús de l'habitatge, ni pot tallar els serveis bàsics, que continua pagant. Tema doblement injust que ha de trobar solució immediata.
