La legislatura ha nascut en guerra. Quan la dreta perd el poder a les urnes, un reflex automàtic la impulsa a recuperar-lo als tribunals. Judicialització de la política o politització de la justícia. Tant se val l'una o l'altra. Totes dues condueixen al mateix punt: el deteriorament de la democràcia.
La dreta i la seva versió extrema van anunciar amb gran esbroncada una croada judicial en la sessió d'investidura de Sánchez. El president no ha perdut ni un minut a proveir-se per a la contesa. La joventut de Sánchez no hauria d'induir ningú a l'error. Està més acostumat al duel a vida o mort que la majoria dels seus adversaris i correligionaris més veterans. Ha desdenyat la crítica al menyscapte de la independència de la justícia i ha mogut Delgado des del ministeri de Justícia fins a la Fiscalia. Si hi ha guerra judicial, ell la començarà. I ho farà amb les armes que tingui a mà. Aquest és el missatge de l'elecció de Delgado, vencedora del judici del procés i factòtum de l'exhumació del dictador.
Jutges i fiscals tenen prohibit per llei l'afiliació política. El veto té una motivació tan lògica com òbvia, però és poc més que una garantia buida. La carrera judicial és majoritàriament conservadora. Exigeix un gran esforç econòmic als aspirants i això determina en bona mesura la seva procedència social.
L'ombra del PP és allargada i cobreix bona part del poder judicial. El CGPJ és elegit pels grups polítics i al seu torn elegeix els magistrats del Suprem. La renovació del CGPJ està bloquejada des que el conservador Cosidó va presumir que el PP controlaria «des de darrere» el Suprem amb Marchena al capdavant del tribunal i del CGPJ.
El sistema s'autodefineix: els magistrats de la cúspide de la piràmide judicial no hi accedeixen per mèrits ni oposició. Són cooptats pel CGPJ, els membres del qual fixen les condicions d'accés. La independència judicial demana a crits beques per als aspirants a jutge i oposició pública per a les altes magistratures. I lleialtat institucional en la brega política.
