Cada cop més hi ha persones, entitats i institucions que han agafat el costum d'escriure el masculí i femení als textos. Per exemple: treballador/a, client/a, lector/a, i així fins a l'infinit. Ho fan a fi de bé (entenc), per no ferir sensibilitats en un moment en què qualsevol paraula pot ser interpretada com una declaració de guerra. En definitiva, i sobretot, perquè no els puguin titllar de masclistes si només posen treballador, client o lector. Aquesta xicletització del llenguatge, però, no hauria de quedar aquí. Hi ha persones que no combreguen amb el binarisme de gènere. N'hi ha que són agènere, o de gènere neutre, que no s'identifiquen ni com a homes ni com a dones. N'hi ha bigènere, que s'identifiquen amb tots dos gèneres alhora o amb una combinació dels dos, i de gènere fluid, que tenen una identitat canviant. Totes aquestes, per tant, arribarà un moment que, amb tot el dret del món, voldran que se les tingui en compte, per exemple, afegint a la varietat treballador/a una que acabi en i ( treballadori). Després, potser els amants dels gossos reclamaran que la seva singularitat quedi reflectida en els mots posant bub-bub al final, i els entusiastes de Star Trek que hi consti Spock. A l'hora d'escriure una notícia serà una cosa així: «Treballadors/es, treballadori, treballabub-bub i treballaspock han decidit denunciar...». Ens faltaran ratlles. De sentit comú fa temps que ens en falta...