El dimecres 8 de gener, Pedro Sánchez Pérez-Castejón prometia el càrrec davant del rei, en una cerimònia curta, sobre la qual el nou president del Govern va dir: «Vuit mesos per a 10 segons», en referència a la dificultat que havia comportat poder sumar els suports necessaris per a la seva elecció i investidura. Tanmateix, sense aquests 10 segons, que en realitat varen ser alguns més, no seria president de l'executiu espanyol, ja que la persona elegida i investida ha de jurar o prometre el càrrec davant del rei, amb la fórmula: «Prometo, per la meva consciència i honor, complir fidelment les obligacions del càrrec de president del Govern, amb lleialtat al rei, i guardar i fer guardar la Constitució com a norma fonamental de l'Estat, així com mantenir el secret de les deliberacions del Consell de Ministres».

Aquesta cerimònia palatina i d'Estat es materialitza a la sala d'audiències del palau de la Zarzuela, on la primera d'entrar és la ministra de Justícia, en la seva condició de notària major del Regne; seguidament, el cap i el secretari de la Casa del Rei i el cap del Quarter Militar; a continuació, les presidentes del Congrés dels Diputats i del Senat, i els presidents del Tribunal Constitucional i del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem; tot seguit, ho fa el president del Govern; i, finalment, el rei.

Es llegeix el reial decret de nomenament, i el president es dirigeix a la taula que hi ha davant del rei i fa la promesa del càrrec, i retorna al lloc inicial, on s'hi adreça el rei per encaixar-li la mà i fer-se la fotografia de família.

Un moment significatiu d'aquesta cerimònia és quan entra el president que ha estat escollit i investit a les Corts, i se situa completament sol en un costat de la sala, com un auguri de la solitud del càr-rec i la imatge eloqüent que, malgrat comptar amb un govern, la seva responsabilitat és intransferible i sempre haurà de dir la darrera paraula. La promesa es fa en una taula revestida ad hoc, amb un exemplar de la Constitució del 1978, obert a la pàgina de l'article 99, que parla de la investidura del president del Govern. Col·loca la mà dreta sobre la Carta Magna i llegeix la promesa. Una posada en escena força semblant a la seguida el juny del 2018, on de la taula de promesa havia desaparegut el santcrist i els Evangelis, una imatge ben diferent de la que va oferir Adolfo Suárez quan va jurar el càrrec agenollat el 1976; en canvi, el 1977, ja ho feu dempeus; i el 1979, amb la presència d'un exemplar de la Constitució. El protocol de la Casa del Rei ha canviat des de la proclamació de Felip VI i els alts càrrecs de l'Estat prometen davant seu, però sense la presència de símbols religiosos, tal com ell mateix ho va fer a les Corts, el 19 de juny del 2014, encara que un dels títols històrics del monarca sigui el de Catòlica Majestat, concedit pel papa Alexandre VI, amb la butlla Si convenit, el 1496, i ha estat emprat pels sobirans espanyols fins al segle XX, sobretot en les relacions internacionals.

La fórmula de promesa és la preceptiva i sense cap mena d'afegitó, ni abans ni tampoc després, de manera que ningú el pugui impugnar. En altres països, amb més tradició democràtica que el nostre, són força més curosos en el respecte al text; així, quan el president estatunidenc Barack Obama, en la cerimònia de jurament del càrrec en el seu primer mandat, el 22 de gener del 2009, davant del Capitoli, va permutar l'ordre de dues paraules per culpa de l'aleshores president del Tribunal Suprem, John Roberts, perquè no hi hagués cap ombra de dubte sobre la seva validesa, el va repetir a la Casa Blanca.

Aquesta cerimònia de promesa inclou pocs participants, en realitat deu persones si el president entrant repeteix en el càrrec, i onze si aquest és diferent del president sortint. És senzilla, sòbria i plena de significació; sense discursos ni altres additaments, res que pugui distreure del compromís veritable i transcendent que adquireix el president que jura o promet, segons posi Déu o ell mateix, com a garantia de la responsabilitat assumida i d'allò que es compromet a fer. En realitat, un acte breu al qual hom pot aplicar allò mateix que Baltasar Gracián deia en l' Oráculo manual y arte de prudencia, «lo bueno, si breve, dos veces bueno. Y aún lo malo, si poco, no tan malo».