Aquesta setmana va de dos prefixos: infra i hipo. El primer vol dir «a sota»; el segon, «per sota». Només una preposició els diferencia, però és l'essència del seu significat. Van al davant de les paraules i, per tant, hi conferiran un significat predeterminant, ajustat al que vol comunicar qui la farà servir. El correcte ús dels mots és un acte de sinceritat i d'empatia. És per això que vull proposar a les autoritats polítiques en exercici que facin servir el mot «hipoestructura» en lloc del gastadíssim «infraestructura». Sobretot, quan es refereixin a tal cosa vinculada a les comarques interiors. El nom fet servir fins ara es refereix als mitjans que es despleguen per donar suport al desenvolupament humà, és a dir, tot el que es construeix «a sota» per suportar el progrés de ciutats, empreses i persones. En relació amb les que tenim per aquí ens encaixa millor «per sota» si les comparem amb les disposades en altres llocs propers o bé amb el corresponent si es decretés una necessària discriminació positiva per equilibrar-nos, per recuperar poblament i desenvolupament econòmic general. Arran de la dar-rera estada d'un conseller al Bages, el nostre editorialista les va qualificar d'estretes, lentes i cares. Ho va clavar. Es referia a les tres artèries majors que connecten terra endins amb els indrets més desenvolupats de la nostra demarcació: la C-55 o carretera cap a Abrera, els ferrocarrils i l'autopista cap a Terrassa.

Arran de l'esmentada visita, es va constituir una taula bilateral entre la conselleria de Ter-ritori i el territori bagenc. En la primera reunió es van constatar força evidències i no per conegudes es poden obviar. Una d'elles, ben suada: els descomptes que actualment s'apliquen a l'autopista es fan sota la política de fer que el sistema sigui difícil, complicat, ineficaç i carregós. De tal manera, dificulten la seva obtenció, i per manca de temps o mandra els potencials usuaris no en poden fruir. Com quan es truca a una companyia de telefonia o es viatja en un vol dels anomenats de baix cost. I després, la clàssica verborrea política. Seguint amb la fixació que tinc amb les paraules, observo que la taula bilateral serà permanent. Tenint en compte d'on venim i on anem, no podia ser de menor duració. I mentrestant, avançant cap a aquest valor infinit faran una llista de prioritats, les discutiran en successives reunions mentre entre tots els electes i els nomenats esperaran la pròxima contesa política per dir que ja en parlaran després. La manca de diners públics per fer les inversions en comunicacions és el «mantra» habitual al qual es van acollir els representants de la Generalitat. Els polítics locals, tots ells membres dels partits que governen al cantó muntanya de la plaça de Sant Jaume, es van situar en aquell espai indefinit entre la defensa dels seus municipis i l'obediència partidària. El guió habitual. Però en aquesta ocasió tinc una bona/mala notícia per a tots ells: és possible que els fem veure que les excuses es poden acabar. El pressupost de la Generalitat per a aquest any s'aprovarà sense dificultats i de rebot un dels dos partits del Govern català farà que s'aprovin els de l'Estat. Si prenem a la inversa els arguments que sense els comptes públics no es pot encarar cap obra, a partir d'aquest punt es podran executar, si no totes, les més essencials. Ens ho creiem? De fet, voldria acabar pensant que serà així perquè en cas contrari hauria de creure que, si estem per sota d'altres i som del món, resulta que ens tenen en una mena d'inframon, descendits a un Hades com a deus menors caiguts en la desgràcia de l'oblit etern i sense carreteres per sortir-ne.