Les campanes és l'únic so que sentim des de l'edat mitjana. Vull dir que és pràcticament l'únic que sentia tant la gent d'aleshores com la d'ara. Deu ser de les poques coses que compartim, un dels pocs vincles que ens uneixen en el temps. Les campanes eren com els whatsapps d'ara, un mitjà de comunicació. Alertaven de perills de tota mena, informaven de naixements i defuncions, de dies assenyalats, i és clar, recordaven i recorden encara que és hora d'anar a missa. De tocs de campana, n'hi ha més de 200 de catalogats, i cadascun vol dir una cosa diferent. A part de les campanades, quins sons se sentien aleshores que no fossin els de la natura? El cant d'un ocell, per exemple. Jo, ara mateix, mentre escric això, sento el so del teclat de l'ordinador. Si afino l'orella, cada cop més mandrosa, sento els cotxes que passen pel carrer, algun clàxon i fa una estona la sirena d'una ambulància. Què pensaria algú de l'edat mitjana? Pararia boig com possiblement nosaltres també ens hi tornaríem amb el silenci que, m'imagino, hi devia haver aleshores. Ara, quan sento una campanada, les de la Seu de Manresa per exemple, compto els repics per saber l'hora que marca. I no hi ha ningú que tibi la corda. Tot és automàtic. Quan sento un repic que no és habitual em demano: què deu voler dir? Però no ho sé desxifrar.
