Temporals com el que aquests dies ha afectat intensament Catalunya els associem essencialment a una situació d'alerta i, en conseqüència, carrega la major part del seu pes conceptual sobre el platet negatiu de la balança. Però la llevantada que des de diumenge ens abraça amb tota la seva força també ha posat de manifest l'heterogeneïtat del nostre país. Ha estat una tempesta tan plural en els seus efectes que meteoròlegs i serveis d'emergència s'han hagut de multiplicar per cent per situar-nos en el mapa de previsions i afectacions, per limitar les alertes de cada moment i per afrontar les reaccions. Hem tingut gruixos de neu al Pirineu i Prepirineu, però també en zones altes de l'interior de Tarragona, i nevades que han estat força més que enfarinades a cotes relativament baixes (al Moianès, per exemple). El vent ha estat durant dos dies un flagell que ha castigat arreu la paciència dels catalans; un Mediterrani embravit s'alçava amb onades gegantines que han posat sota els seus dominis passejos marítims (i fins i tot carrers) de cap a cap del litoral català, i la pluja s'ha desencadenat posant al límit cabals de rius i rieres al llarg del territori. Perillós? Sí. Però no em digueu que no és simptomàtic d'un país espectacularment heterogeni. 32.000 km2 que són un catàleg de riquesa paisatgística i meteorològica.