Una part de la culpa de tots els nostres mals ha estat la falta de pressupostos. La Generalitat i el Govern de l'Estat funcionen, en els darrers anys, a partir de la pròrroga dels comptes i això limita l'execució d'accions que haurien de suposar una millora dels equipaments, dels serveis i de la qualitat de vida. Madrid, amb el govern acabat de sortir del forn, ja anuncia pluja de milions per a les autonomies. La Generalitat, mentrestant, promet poc, perquè la societat fa dies que ha començat a fer la carta als Reis: més diners per a sanitat, més i noves infraestructures, més reequilibri territorial, més cultura, més ajudes socials.

Un pressupost és o hauria de ser el reflex de les promeses electorals dels partits que assoleixen els governs. Arriba, doncs, l'hora de la veritat. El moment de posar negre sobre blanc. Toca prioritzar i descartar. És com els entrenadors de futbol quan han de fer l'equip. Únicament poden jugar onze, i la resta, suplents o descartats. Els que es queden a la graderia posen cara de pomes agres i esperen noves oportunitats o que la junta faci fora l'entrenador.

Des de la tribuna, fer d'entrenador és fàcil. Des del carrer, fer el pressupost de l'Estat, de la Generalitat o de l'Ajuntament encara és més senzill. Únicament cal generositat amb allò que cadascun de nosaltres prioritzem més. Per això, especialment, a Catalunya, el món de la cultura i l'esport han estat ràpids i àgils a alçar la veu amb tocs bel·ligerants per reivindicar la seva part del pastís. Altres col·lectius tampoc no es mosseguen la llengua en aquesta cursa a la caça del diner públic. És l'hora dels lobbies, clústers, grups d'interès o com n'hi vulgueu dir. Tothom mou fitxa perquè la partida que li interessa creixi, i com més, millor. Aquesta vegada el clam és més gran perquè no hi havia pressupostos, atès que els partits estaven més pel bloqueig i per l'anhel de poder, que per la voluntat de servei a la població.

Ara, abans no sigui tard, és quan els nostres alcaldes, diputats, entitats i persones influents s'han de mobilitzar per fer-se valer, per aconseguir reduir les desigualtats territorials i les que hi ha entre persones. Per fer que viure a molts pobles rurals no sigui un càstig diví i per fer que les comunicacions viàries i ferroviàries arribin dignament més enllà de l'àmbit metropolità.

Les polítiques se sustenten en les idees, però sense partida econòmica no van enlloc. Per això, a totes les empreses, entitats i administracions públiques qui controla el pressupost, qui controla quan s'obre i es tanca la caixa, té molt de poder. Només cal que ens fixem, al llarg dels anys, que els responsables de les finances de les administracions públiques esdevenen molt rellevants.

Tots recordem la rellevància i el protagonisme que a Catalu-nya han tingut el doctor Mas-Colell com a conseller d'Economia, entre el 2010 i el 2016, una cartera que va a passar a mans de l'home fort d'ERC, Oriol Junqueras, i actualment al seu delfí, Pere Aragonès, el pes més pesant del partit fora de Lledoners.

A l'Estat, darrere els pressupostos hi ha hagut noms tan rellevants com Fuentes Quintana, Abril Martorell, Boyer, Solchaga, Solbes, De Guindos i Calviño, sempre pals de paller dels respectius governs. Com a qualsevol llar, si no volem enfonsar-nos en la misèria, a les institucions els calen un bon pressupost i un bon seguiment.

Toca que els representants d'aquestes comarques esmolin la imaginació per fer visibles les nostres necessitats amb una visió de territori que vagi més enllà d'estratègies partidistes. Les picabaralles deixem-les per als patis de les escoles.