El temporal Glòria i els seus efectes ens han posat de nou davant l'evidència del canvi climàtic i de l'escalfament global. La gent més gran té dificultats per recordar aiguats i inundacions tan intensos, i les dades meteorològiques no ens enga-nyen respecte de l'excepcionalitat del que ha passat. És la mateixa sensació que sentíem, a una altra escala i en una altra punta del món, davant les notícies sobre els paorosos incendis d'Austràlia i els seus efectes en la massa forestal i en la població animal.

Podria semblar que, entre nosaltres, tot això que està passant fa augmentar notablement el grau de consciència de l'opinió pública, cada cop més sensibilitzada i, per tant, més disposada a acceptar que hem d'anar canviant el nostre model de vida si volem salvar el planeta. Però no tothom s'ho mira de la mateixa manera. Precisament en el cas d'Austràlia, els analistes han subratllat l'enorme indiferència amb què el govern antiecologista d'aquell país ha reaccionat davant el desastre, així com el grau gravíssim d'intoxicació amb què determinats mitjans, en particular l'imperi Murdoch, han informat els ciutadans. Els criteris partidistes i els interessos econòmics han prevalgut damunt l'evidència d'una catàstrofe sense precedents.

Aquestes reaccions, així com la resposta en aquest tipus de problemes de les grans potències del món -principals responsables de les emissions de gasos d'efecte hivernacle-, ens fan baixar del núvol sobre la capacitat de la humanitat sencera de fer un front conjunt a escala planetària. No és veritat, doncs, que la magnitud del problema, tan evident, hagi fet canviar substancialment el negacionisme climàtic. Encara que les onades de calor continuïn en augment, encara que les tempestes catastròfiques siguin cada vegada més grans, no és exactament cert que la consciència de les opinions públiques s'incrementi en la mateixa proporció i el mateix ritme, almenys en els governs i els poders que marquen la pauta en la marxa del món.

Fa pocs dies, el premi Nobel d'economia Paul Krugman escrivia que la persuasió científica cada vegada és menys eficaç. Deia literalment en un article que «entre la gent que encara nega la realitat del canvi climàtic o, si més no, s'oposa a posar-hi remei, la seva posició canviarà molt poc com a conseqüència d'una acumulació de proves més gran, o fins i tot de la proliferació de nous desastres». Així, doncs, ni la percepció ajustada dels experts ni la visió del que està passant són suficients perquè el món assoleixi el consens necessari per actuar d'una manera urgent i eficaç.

Què cal fer, doncs? El mateix Krugman esbossava una única solució possible, d'aplicació no gens senzilla: fer que l'acció climàtica reporti beneficis immediats a un gran nombre de votants, a aquestes persones d'Estats Units i d'Austràlia que encara donen suport a governs negacionistes. I insinuava la necessitat de trobar la manera d'aconseguir un gran desplegament de la indústria climàtica, per exemple a través de grans projectes infraestructurals que creïn llocs de treball i que donin satisfacció a la gent. Com s'articuli una resposta com aquesta hauria de ser, potser, la prioritat més important en aquest moment, quan les cimeres dels països continuen abocades al fracàs.

Oblidem-nos, doncs, de la nostra ingenuïtat de creure que el món és racional. El cas particular d'Austràlia ens demostra tot el contrari i, en paraules de l'esmentat premi Nobel, ens ensenya únicament el camí cap a l'infern.