Si no n'hi hagués tants i un dia escassegessin, els bars serien considerats un equipament i els bar-ris que no en tinguessin en reclamarien un com es reclama un ambulatori. Igual com passa amb totes les coses necessàries que tenim en abundància, els bars no es valoren fins que no es perden. Per això quan en un poble en perill de desaparèixer tanca l'últim que hi quedava senten com si els tanquessin la seva última porta a l'esperança, el seu últim reducte de vida social. Si se'n va l'únic banc que tenen, al seu lloc hi deixen un caixer automàtic i els veïns surten del pas com poden, però un bar no pot tancar portes i deixar una màquina de begudes perquè el principal servei que ofereix no és el de fer cafès ni el de servir cerveses: un bar dona vida. Un bar pot ser un confessionari quan requereixes un racó tranquil per parlar en veu baixa, però també pot ser una àgora quan necessites desfogar-te en públic per expressar el que penses. I en aquests dies en què la inclemència del temps t'obliga a buscar un aixopluc, un bar també es pot convertir en un refugi.
Feia temps, per no dir anys, que no tenia aquella sensació d'estar buscant un bar com si busqués un lloc on emparar-me, i em va venir de sobte fa uns dies com si em retornés un record del passat. Parava per la zona de les Bases, sentia el fred fins al moll dels ossos i una necessitat imperiosa de prendre alguna cosa calenta. En el primer que penses és en un cafè amb llet, però a les set de la tarda el cafè em podia esguerrar el son. Llavors em va venir al cap la imatge d'un cacaolat fumejant i la casualitat em va plantificar al davant un forn de pa-cafeteria que se m'oferia tan acollidor com un alberg de transeünts. Assegut a un racó amb un tros de coca i un cacaolat ben calent vaig assaborir un d'aquells estranys moments de felicitat que et fan sentir l'home més ric d'aquest món. Va ser llavors quan vaig pensar en tot el que devem als bars, i a l'hora d'escriure-ho em vaig recordar d'un article que havia publicat l'Adam Majó en aquestes mateixes pàgines fent un repàs de tota una colla que formaven part dels seus records sentimentals i que ja havien desaparegut. Es pot trobar fàcilment a Internet buscant-lo pel seu títol: «Bars que ja no existeixen». Si sou de Manresa i passeu dels cinquanta en recordareu molts, i sobre la base de la seva llista podreu redactar mentalment la vostra i evocar moments que no es paguen amb el que costa una consumició. Si ara llegiu això asseguts en una barra ho entendreu perfectament.
