Durant els anys de procés, dos dels grans miralls de l'independentisme català foren Quebec (Canadà) i Escòcia (Gran Bretanya). Dos miralls, dos territoris, llunyans, molt llunyans a nivell polític i territorial. Mal han d'anar les coses quan es busquen comparacions que no tenen res a veure amb la realitat pròpia. I de fet, de Quebec ja fa anys que no se'n parla, després de l'estrepitós fracàs del Partit Quebequès, i de la Llei de Claredat, per posar les condicions perquè un nou referèndum pugui tenir lloc.

D'Escòcia, fins ara, se'n parlava força, però preveig que també passarà a la història, una vegada s'ha dit que no a un segon referèndum. Recordem unes dades, d'aquest cas. Després de molts anys de planificació i creixement del Partit Nacional Escocès, va considerar arribat el moment oportú per demanar la realització d'un referèndum d'independència. Per interès intern, del líder conservador David Cameron, i pel fet de no existir cap clàusula que ho impedís a nivell constitucional, puix que la Gran Bretanya no té una Carta Magna escrita, com la immensa majoria d'estats, va considerar oportú autoritzar-lo amb una doble seguretat. En primer lloc, un rotund fracàs de la consulta, i en segon lloc, un conflicte intern dintre del Partit Laborista, que fins aleshores dominava bona part d'Escòcia.

El referèndum va tenir lloc el 18 de setembre del 2014, amb un 55,3% en contra i un 44,7% a favor, i una participació del 84,6%. Fracàs, doncs, a nivell d'independència, però èxit, en destrossar el partit laborista, en aquell territori.

Ara, amb la sortida de Gran Bretanya de la UE, el PNE proposa un segon referèndum, considerant que la sortida els perjudicarà greument i que la majoria d'escocesos voldrien quedar-se dintre de la UE. Boris Johnson no és David Cameron, i ja els ha dit que no, de forma ràpida i contundent. Tenim, doncs, un conflicte interessant a seguir i veure'n el desenvolupament. Els independentistes d'aquí estan convençuts que no obeiran, i tiraran endavant la consulta, sense la preceptiva autorització del govern central. Voldrien veure un nou cas d'unilateralitat, per dir que no estan sols. I que d'altres segueixen els seus passos.

Ho sento, però estic convençut que un cas semblant no es repetirà en cap país europeu, ni en cap altre país democràtic del món. Precisament la lliçó extreta d'aquí ha servit per reforçar les reaccions en altres indrets, en cas de tenir alguna situació similar. Encara més, tant aquí com en altres llocs, no deixarien tant de temps de resposta clara i contundent, i si aquí vàrem tenir un 6 i 7 de setembre, de vulneració de les lleis fonamentals al Parlament de Catalunya, en una altra ocasió no s'esperaria un mes i mig a actuar, sinó que es faria l'endemà mateix. El dia 8 de setembre.

És el que s'hauria d'haver fet aquí, per evitar mals majors. Ens hauríem estalviat els fets de l'1-O, i tot el que va succeir posteriorment, per acabar on havia d'acabar el desafiament a l'estat de dret.

Així, doncs, tenim un nou tema a seguir, en els propers dies i mesos. El cas Escòcia. Un cas de manual per a tots els que consideren que sotmetre a referèndum un tema tan delicat, tan personal i tan irreversible com el de separar una part del país d'una altra, no es pot decidir en una consulta, de sí o no. I que és de manual que quan no gua-nyen els partidaris en reclamen immediatament un segon i, si no, un tercer o un quart... Situació impensable i impossible si un país vol planificar i programar el seu futur amb calma i tranquil·litat. Esperem un temps, i mirem què fan allà, una vegada se'ls ha dit que no. Si abans els tenien per model, veurem què fa aquest model.