No plou però el cel continua pesant. La força de la gravetat empeny els núvols avall sobre els nostres caps. Al carrer, tothom ha plegat els paraigües. Una parella em passa pel costat empe-nyent un cotxet amb una criatura. L'home no té prou mans per atendre l'infant, treure-li l'impermeable, aguantar el cotxet perquè no rodoli avall. Li cau el paraigua a terra. S'acota i el recull. Fa dues passes i l'hi torna a caure. S'acota i el recull. La dona camina al davant i no s'ha assabentat de res. Ara mateix abraçaria aquest pare per transmetre-li la meva solidaritat. Ho hem de reconèixer, no sabem moure'ns sota la pluja. Només és aigua, aigua que mulla, que esquitxa, que ens trasbalsa, que ens complica l'anar i venir. Aigua que no comprenem. Trepitjo una rajola que balla i que em deixa ben xop el camal es-querre del pantalons. Em queixo, però poc. No hi tinc cap dret. Tot Catalunya en alerta i Manresa aïllada al marge del temporal, del desastre, del desbordament. Avui aquesta ciutat és un oasi però a la inversa. Un oasi estrany. Fa anys, un dia que plovia a bots i barrals, em vaig aturar en un semàfor al costat d'una àvia que no duia paraigua. Sense dir-li res m'hi vaig acostar i la vaig protegir amb el meu, de paraigua. La vaig acompanyar fins a casa. Em venia de passada. Em va recordar la meva àvia. No sé per què no ho he fet mai més.

És hora d'anar a dormir. Mentre el meu fill petit es posa el pijama m'explica que un dia tot s'acabarà. La Terra, nosaltres. L'escolto mentre el vent sacseja la persiana amb una virulència estranya. Em mira fixament, esperant una resposta, unes paraules que el convencin del contrari. Però no goso dir-li res, tret de la veritat. Li dic que sí, que us dia no hi serem. I faig una pausa massa llarga i palpo la seva espera. L'abraço, li dic que l'estimo. Sé d'altres paraules però cap que acompanyi tant. El seu cos és fràgil, lleuger. Reconec el pànic de la descoberta del buit. Del no-res. I afegeixo que no s'hi amoïni, que perquè això passi falta molt, molt de temps.

Deu ser culpa d'aquesta pluja furiosa, d'aquest vent inquietant, que avui, estranyament, crec que hi ha coses que és millor no saber-les. Ni el com, ni el quan ni el perquè. Però em conec i sé que menteixo. El que realment voldria és escriure una història que parlés sempre del dia abans. El dia abans és el més important de tots els dies. Quantes coses hauríem fet diferent si avui fóssim a l'avantsala de la tempesta. Quan els núvols només amenacen però no han descarregat, quan encara és massa fosc per endevinar si el dia que s'albira serà assolellat o plujós. Hi ha mots que no hauríem dit. Hi ha mots que erròniament vam silenciar. I són aquestes últims, els no dits, els que més pesen i, ho creieu o no, també marxaran barrejats en la nit més llarga, amb el vent i l'aigua.