La censura parental de l'educació sexual i afectiva en una escola europea del segle XXI és una barbaritat. Ho és en el seu sentit literal, radical. Barbàrie contra civilització. Enclaustrament contra coneixement. Obscurantisme contra il·lustració. Emoció contra raó. Una dialèctica tan antiga com la humanitat.
La ultradreta populista galopa per tot Occident amb les alforges atapeïdes de barbaritats. Totes es fonamenten en el negacionisme de realitats empíriques. Neguen la violència masclista, la diversitat sexual i de gènere, la rodonesa de la Terra, l'evolució de les espècies... Superxeries que penetren com un ganivet calent en mantega entre les capes de població més castigades econòmicament i culturalment pel capitalisme ultraliberal que preconitzen aquests mateixos populismes. Pastanagues indentitàries, emocionals i culturals per forçar la marxa de la nòria. Un mecanisme de control de les masses molt antic també.
L'extrema dreta predica la censura parental i el PP hi posa tambors de fons. Casado no aconsegueix fixar un rumb: avui vol recentrar el seu partit, demà serveix de crossa a Vox i entrega al Govern progressista la defensa de la modernitat.
La censura parental és l'enèsima batalla ideològica al teatre d'operacions de l'educació a Espanya. Les batalles educatives en aquest país se solen cenyir al terreny ideològic: religiós sí o no, ciutadania sí o no... És significatiu que, al ter-ritori amb més taxa de fracàs escolar de la UE, la qualitat del sistema educatiu no desperti ni una desena part d'aquesta emoció torrencial. Espanya té una taxa d'abandonament escolar primerenc del 17,9%, segons l'Eurostat del 2018. La mitjana de la UE se situa en el 10,6%.
Aquest i no un altre és el drama de l'escola espanyola. També de la catalana. Un sistema que impedeix a gairebé un de cada cinc joves espavilar-se en la vida adulta en igualtat d'oportunitats. En la vida, no només a la feina. Això sí que mereix una i mil batalles.
