Doncs no, no m'he equivocat en l'article del títol, ja m'hauria agradat que la història hagués succeït a la capital austríaca, però l'estressant rutina diària no em va permetre anar tan lluny i tot va passar a l'establiment de restauració del polígon dels Trullols de Manresa. Les oportunitats per fer un petit gest que, com deia Clint Eastwood, et millori el dia, les tenim a tocar a cada moment, hi passem pel costat sense donar-hi més importància i només cal que ens hi aturem un segon per moure un dit.

Esperava a la cua per pagar l'amanida i l'entrepà, anava escoltant que la noia amb el datàfon demanava molt amablement al noi amb cara d'anar amb el rellotge enganxat al cul si volia prémer l'opció d'arrodonir el compte i la resposta va ser: «avui en dia tothom demana». Ella li va explicar amb un somriure als llavis que es tractava de donar suport a una campanya solidària per crear oportunitats i ajudar a millorar el futur de les persones amb discapacitat, i va provocar una conversa que pel cap baix va durar prop d'un minut per finalitzar amb un «no, gràcies». Li tocava a la senyora que tenia al meu davant, va introduir la targeta a l'aparell i, dirigint una mirada de complicitat a la cambrera -sempre m'han agradat les persones que tracten amb respecte el personal dels establiments de restauració-, va prémer l'«ok» per aportar uns cèntims d'euro, res més que això, demostrant una necessària empatia cap a un col·lectiu que ho necessita; tot plegat, dos segons per ajudar-se entre persones i empreses que lluiten per un mateix objectiu.

No es tracta que d'aquests petits gestos en fem una opció de vida, només que optem, quan l'oportunitat ens passa pel davant, per millorar les condicions de vida a unes persones que ens ho demanen. En aquest cas la campanya del Viena anava destinada a fer que Ampans segueixi creant oportunitats en matèria de formació, creació de llocs de treball, educació i inclusió per a les persones amb discapacitat intel·lectual. Podia haver estat qualsevol altra, fa uns dies vaig fer el gest a la caixa d'un supermercat de casa nostra per una ONG que lluita contra la violència masclista. Robert Ingersoll va dir que les mans que ajuden són més nobles que els llavis que prediquen; aquí només es tracta de canviar el jo pel nosaltres, allargar la mà, moure un dit i dedicar un segon a millorar la vida de les persones que sovint tenim al costat. Mentre mossegava l'entrepà mirava de reüll el noi de vida estressada que havia perdut el temps per no fer res, i la se-nyora que en menys estona havia contribuït a construir temps millors... em va semblar, només potser m'ho va semblar a mi, que els diferenciava un somriure i que ella, arrodonint el compte, s'havia arrodonit el dia. Digueu-me romàntic però són petites maneres de ser una mica més feliç.