El riu Llobregat (amb el permís del seu afluent el Cardener) és la columna vertebral sobre la qual s'ha organitzat durant segles la nostra urbanització. I aquests darrers dies ha reclamat amb virulència el seu protagonisme. Encobert per la gran devastació al Ter i al delta de l'Ebre, el nostre rierol secundari també ha desaiguat amb contundència. Ha malmès alguns trams de les seves riberes. Erròniament, alguns li han perdut la por, però cada 8 o 10 anys hem de patir un fenomen de pluges torrencials d'intensitat major. Mentre els que conscientment o inconscientment mantenen activitats a les vores de l'aigua fan recompte de danys, cal resse-nyar que sempre ha passat. En aquesta ocasió, pel moment de l'any, per la seva força i pel vent desaforat, ens hem alarmat. Fins ara vèiem aquestes tempestes com l'obra de la natura o potser de Déu per part dels que creuen en la sobrenaturalitat de la nostra existència. De forma indiscutible ara sabem que alterem el clima, la més perillosa conseqüència de les transformacions de l'antropocè, l'era que estem protagonitzant o perpetrant. Sembla que la violència dels últims desgavells meteorològics s'ha produït, incrementat o agreujat per culpa de tots nosaltres. Per tant, a més de patir-ne les conseqüències, ens hem de sentir culpables de provocar la ira dels elements.

No vull minimitzar els estralls més propers, però amb aquella separació eufemística entre els humans i els materials, només n'hem patit dels segons. A partir d'aquesta situació afortunada em puc aventurar a fer una dissecció dels fets desencadenats a partir del primer xàfec. L'aigua avall es va regular des del centre de control de la presa de la Baells, per allà a Cercs. L'ACA va anar decidint l'evacuació hídrica segons les pluges que hi anaven abocant líquid amb la capacitat propera al 100%. Debatut si les comportes s'havien d'haver obert preventivament, amb pluges com les de Girona no hi hagués hagut res a fer i el desastre seria dantesc. Primer a Gironella i passant per Sallent i Castellbell, alguns horts, construccions industrials o equipaments van inundar-se. Tot el que hi havia plantat, construït o dipositat es va malmetre. Els damnificats segurament s'ofendran, però tenint en compte que el lloc més profitós per fer un hort és al costat del riu, la inundació cada un cert temps és inevitable. Tot i ser obvi, sembla que costa d'assumir. Si, a més, s'hi posen gàbies amb gallines o conills és segur que algun dia prendran mal tal com acaba de passar. Tornant a la preocupant qüestió del canvi dels paràmetres climàtics, si aquestes situacions sovintegen i es tornen anuals, caldrà assumir la retirada d'aquells indrets. L'aigua té memòria i sempre vol passar per on solia fer-ho.

I el tram final de les pluges va ser saturat pels polítics i les seves constants rodes de premsa. Sobretot per salvar la cara davant la duresa de les rufagades d'aquest gener i les calamitats arreu. Han conjugat el sempre terapèutic però oblidadís «us ajudarem» o bé un més tècnic «declararem zona catastròfica». Després se n'aniran i cadascú a espavilar-se per on pugui. Potser és el que ha de ser. Entre ajudes i subvencions han construït una societat adormida i dopada, en la qual l'esforç davant els problemes sembla esvaït en l'ànim de molts. Han transmès un missatge paternalista malaltís que ha fet fortuna. No és sa que ara prometin i alguns esperin la indemnització. I l'endemà de l'endemà de tot, la borrasca Glòria ens va escopir orgullosa: les ones del mar tornaven a la calma i ens retornaven al que queda d'algunes platges, una rere l'altra, totes les porqueries enviades pels rius. Justícia natural.