28 de gener de 2020
28.01.2020

París, llunyans ressons catalans

27.01.2020 | 22:40

Ja en els temps d'estudiant, una de les lectures que més em seduïa era la d'aquella conferència de l'any 1882 impartida a la Sorbona de París pel pensador francès Ernest Renan. Es tracta d'una tesi doctoral famosa i aprofundida sobre el concepte de nació, com arrel espiritual dels països, fonamentada en dos elements: un d'ells, ancorat en el passat i consistent en un llegat comú del qual els ciutadans se senten legítims posseïdors; i l'altre, ja en el present, com a voluntat del poble de continuar unit defensant aquella ancestral herència obstinadament mantinguda amb esforços, glòries i sacrificis.

Malgrat que faci quasi un segle i mig d'aquell text, llegit avui des de Catalunya, segueix tenint un pro i un contra clarament destacables. Per una banda, la gratament i sorprenent defensa del dret d'autodeterminació dels pobles. I per l'altra, l'uniformisme lingüístic que pregona la necessària i revolucionària opció de la llengua francesa per damunt de les històriques parles territorials (basca, catalana, occitana, corsa i bretona), a les quals cal esborrar de l'escola davant l'obligatorietat del francès, com a vehicular única. No cal dir que aquest objectiu revolucionari i annexionista és totalment incompatible amb el nacionalisme català, indefugiblement vinculat a la defensa de la llengua pròpia.

Com a puntual curiositat, començo a escriure aquest article a París, el dia de Reis d'enguany. No a la Sorbona de Renan, per descomptat, sinó fent de turista a la gòtica basílica de Saint-Denis, mausoleu dels definitivament sepultats reis francesos. Recer de pau i serenor, allu-nyat de les excitants notícies polítiques d'aquests dies, a casa nostra.

Saint-Denis, per lògica dimensió històrica francesa, és un compendi de referències europees. Hi he anat, essencialment, atret per la tomba de la dolça i pietosa reina catalana Isabel d'Aragó, filla de Jaume I el Conqueridor i Violant d'Hongria, que allí reposa com a esposa que fou del monarca francès Felip III l'Ardit, al qual donà quatre fills, entre els quals Felip IV el Bell. Ella, poc després d'un fatal accident sofert l'any 1270 tornant de la vuitena croada acompanyant el seu espòs, morí a la ciutat de Mòdena.

Malgrat els segles transcorreguts des d'aquell moment, els trets diferencials de la realitat nacional catalana ja es manifestaven llavors ben palesament. Amb la llengua pròpia i les institucions en plena expansió, amb el tarannà pactista impregnant la vida política, del qual donava ja proves evidents el rei Jaume I, el qual, sense altre objectiu bèl·lic que el de foragitar els musulmans del territori, optà pel pacte amistós, fins i tot amb els seus dos veïns i adversaris tradicionals, França i Castella, amb els monarques dels quals formalitzà els amigables acords transfronterers, d'Almizra (amb Castella, el 1244) i de Corbeil (amb França, el 1258). Acords que rubricà maridant, respectivament, les seves dues filles, Violant i Isabel –la protagonista d'avui– amb els hereus de les corones castellana i francesa.

Han transcorregut 750 anys d'història europea, en el transcurs dels quals França i Espanya esdevingueren annexionistes estats-nació amb processos majorment revolucionaris i republicans, la primera, i imperialistes peninsulars, la segona, amb Catalunya com a víctima propiciatòria.

Comença un nou any. Cal que ens quedem, una vegada més, amb el vessant positiu de la conferència de Renan. La que defensa el dret dels pobles a decidir i que defineix la nació com «el plebiscit de tots els dies».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital. 

 
L'últim El més llegit