El dilluns 13 de gener, el Govern dels vint-i-tres va prometre el càrrec davant del rei, al palau de la Zarzuela, amb una litúrgia semblant a l'emprada en la promesa de Pedro Sánchez. Primer, el ministre de Justícia per poder obrar com a notari major del Regne; seguidament els vicepresidents segons el seu ordinal i, a continuació, els ministres segons l'antiguitat de les atribucions del seu ministeri, amb la prelació d'Afers Estrangers, Justícia, Defensa, Hisenda, Interior, etc., fins a arribar a Universitats, que és el ministeri de més recent creació. Així, Carmen Calvo com a ministra de Presidència, Relacions amb les Corts i Memòria Democràtica, hauria d'ocupar el lloc 11è, però com a vicepresidenta primera ocupa el primer lloc després del president. A Pablo Iglesias, com a ministre de Drets Socials i Agenda 2030, li correspondria el lloc 17è, però com a vicepresident segon va a continuació de la vicepresidenta Calvo, i el mateix succeeix amb les altres vicepresidentes.

Aquest serà l'ordre del Govern en els actes oficials o els d'Estat, llevat que l'esdeveniment sigui específic d'un ministeri; aleshores, el seu titular tindrà preeminència sobre els altres ministres; com en la Pasqua Miliar, amb només dos parlaments, el de la ministra de Defensa i el del rei; i on el president no parla.

L'acte va tenir la presència del president del govern, les presidentes del Congrés i del Senat, els presidents del Tribunal Constitucional i del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem, i personal de la Casa del Rei.

El Govern dels vint-i-tres és el més nombrós des de la transició, malgrat que sempre s'hagi dit que per reduir despeses s'havia de començar reduint ministeris. És el primer gabinet de coalició des de la Segona República i l'executiu de la paritat de gènere, del qual també forma part una parella (Pablo Iglesias i Irene Montero). Iglesias i Garzón lluïen un pin en forma de triangle vermell invertit, el mateix signe que portaven els presoners polítics als camps de concentració nazis.

El Govern prengué possessió en un dia tretze, i hem de creure que això no ha de ser senyal de mals averanys ni de cap malastrugança; a més, els sants Hilari, Gumersind i Verònica, patrons del dia, han de contribuir a redreçar qualsevol tort que es produeixi; tot i que sembla que no serà fàcil, ja que en alguna de les primeres fotografies publicades el Govern dels vint-i-tres apareixia una mica escorat cap a la dreta.

Ja sabem que la política és l'art del possible i per saber el que succeirà sempre cal esperar l'endemà passat. I mentre això no arriba, fixem-nos en el gran tapís de la sala d'audiències, que representa Alexandre el Gran repartint el que posseïa entre els seus amics, davant la incertesa d'allò que l'esperava a l'Àsia. El cartró d'aquest tapís del segle XVI fou dissenyat per Michiel Coxie i és el testimoni i el custodi dels grans secrets d'Estat, de tot allò que s'esdevé i, fins i tot, del que mai se sabrà. Aquesta imatge impacta veritablement en les persones que, davant seu, s'hi fotografien amb el sobirà, potser perquè recorden el rei macedoni, en el moment en què un dels afortunats de rebre part de les seves riqueses li preguntava què li podia quedar si ho havia repartit tot? Alexandre el Gran li va respondre una frase que hauria de ser màxima per a tots els polítics que han d'administrar els béns públics: «Dintre meu tinc l'esperança, i fora de mi, el món sencer».