La compareixença al Parlament de sis membres empresonats del govern Puigdemont va tenir el valor emocional de veure'ls i escoltar la seva veu per primera vegada des del judici (no se'ls poden fer entrevistes enregistrades), alhora que el valor propagandístic que es buscava en citar-los a la comissió que investiga l'aplicació de l'article 155, a la qual només assisteixen els independentistes i els comuns. Però més enllà d'aquestes dues utilitats, la seva intervenció va llançar un missatge inequívoc: el temps de presó que acumulen i la perspectiva dels anys que encara els resten per complir no han doblegat ni un mil·límetre la seva enteresa. En aquest sentit, l'inici de la sessió a càrrec d'Oriol Junqueras va ser espectacular: no se li detectava ni gota de fatiga, dubte o desesperança, i en molts aspectes la seva intervenció la podia haver pronunciat fa 27 mesos. Aquest capteniment envia un missatge de fermesa de l'independentisme en els seus objectius i en la seva voluntat de mobilització, i anuncia que ni l'aplicació del 155 ni tots els processos judicials en marxa no canviaran la determinació de centenars de milers de persones mobilitzades i de dos milions d'electors partidaris de la república. Una mala notícia per als qui creien escapçat el moviment i que dia sí, dia també, s'adonen que tal cosa no va passar.
Els problemes de l'independentisme no procedeixen de tenir a la presó o a l'exili alguns dels seus millors dirigents, ni d'haver patit un 155, sinó de la dificultat per pair el que va passar a partir del referèndum de l'1 d'octubre. Si aquella va ser una jornada victoriosa –i els presos, exiliats i processats en són la demostració, en la mesura en què expressen la ràbia de l'adversari–, les setmanes següents van significar la progressiva constatació de dos fets: un, que el projecte no tenia prou força al darrere per imposar-se a un Estat que només en els somnis dels fabuladors estava en crisi; l'altre, que no hi havia una estratègia acordada per fer front a aquest obstacle cabdal. L'octubre del 2017 va ser una fugida endavant sense objectiu, i com a tal va acabar malament, però persisteix el desacord estratègic sobre la forma d'enfrontar-se a la certesa que les forces són insuficients ara com ara. Dilluns va esclatar d'una manera penosa, i ahir hi va haver treva per respecte als empresonats, però la contradicció persisteix, alimentada pel fet que, mentre fan plans, tocarà administrar autonomia.
Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital.
| L'últim | El més llegit |
