A la Grècia clàssica aquell que només es dedicava als assumptes propis se'l considerava «idiota» (d' idios, propi) enfront del que es preocupava i s'implicava en els assumptes col·lectius, al qual es considerava «polític» (de polis, l'àmbit de convivència dels ciutadans). Des de llavors el primer ús s'ha perdut, però el segon s'ha mantingut i és concepte fonamental de la convivència actual, especialment en les democràcies.

Què és la política? Podem dir que la política és l'art de la gestió del poder: de com aconseguir-lo, com mantenir-lo i com perdre'l (amb dignitat). Aquesta gestió serà molt diferent en un sistema democràtic que en un sistema autoritari o dictatorial. En democràcia s'aconsegueix a través de les eleccions regulades legalment (amb força diferència d'un país a un altre); es manté mitjançant la bona o mala gestió del govern i de la capacitat de connectar amb el conjunt dels ciutadans. I finalment es perd perdent la confiança de la ciutadania i el parlament; el que és més difícil és saber-lo perdre amb dignitat.

Aquesta gestió variarà en el seu contingut segons la ideologia i el saber fer dels governants; dependrà del perfil més o menys d'esquerres o de dretes dels governants. Tendirà a mantenir l'ordre establert o a introduir canvis per millorar la situació de la societat.

En un sistema polític democràtic no hi ha un Poder, sinó que el poder s'articula amb diferents poders. I per a un bon funcionament del sistema és fonamental l'existència d'equilibris entre poders independents. Aquest equilibri es realitza de diferents formes en cada país segons les seves tradicions i experiències històriques.

També dependrà, i així passem a la segona paraula, dels polítics. Cadascú té la seva forma d'actuar. Però és necessari que no oblidin que, com es diu, el polític ve a «servir a» i no a «servir-se de». I si en la política el concepte d'«equilibri» és fonamental, en els polítics és bàsic el concepte de «tolerància» que comporta també la bona educació en les relacions i en el debat. I si no era fàcil saber perdre el poder amb dignitat, la tolerància no és tampoc fàcil. La dinàmica de demonitzar l'enemic, que es va generalitzar després de les guerres napoleòniques, i posteriorment Carl Schmit la va a traslladar a la política amb la definició d'amic/enemic, convertint el contrincant en enemic. D'aquesta forma les opcions se simplifiquen amb el «blanc o negre» i es deixa de banda els «grisos» que permeten el diàleg i els acords; encara que en situacions límit moltes vegades sí que no queda més remei que la dinàmica «blanc o negre».

Tot això comporta moderació a les accions encara que en el pensament es pugui ser radical. Després de tot la política i els polítics es desenvolupen no en el món de les idees (on tot és possible) sinó en el món de la crua realitat.

Aquestes reflexions elementals i potser una mica ingènues no serien gens dolentes davant de moltes situacions que ens toca viure tant a la política interior com a l'exterior si volem superar-les amb un cert èxit.

I per acabar seria bo que sobre la taula de cada responsable polític hi hagués un cartellet en què, més o menys, digués: «Ni els altres ho han fet tan malament com diem, ni nosaltres ho farem tan bé com ens pensem».