El text, el discurs, sol tenir una bona part d'intranscendència fins que arriba al transcendent, allò que és uns episodis més enllà de la quotidianitat. Polítics catalans, persones preses per la defensa d'unes idees, pares que paguen condemnes represaliants, van ser ahir al Parlament de Catalunya. Després de molts mesos entre reixes, van poder seure altre cop a la cambra on van dur a terme bona part de la seva activitat política. Van sortir de Lledoners i Puig de les Basses per retornar, només per unes hores, entre les parets del vell Parlament i retrobar els seus, en un escenari de temps limitat que s'assemblava bastant a llibertat que anhelen. Els presos es van poder tocar les mans amb les seves parelles i familiars. I van poder parlar, d'ells i del país, i fins i tot debatre, en una estranyíssima sessió de la comissió del 155. Es va parlar menys del 155 i més de l'1-O, perquè aquests presos, més enllà del judici, no han pogut expressar-se. La paraula silenciada entre reixes va emergir ahir en un sala secundària de la cambra catalana, recordant i reclamant, però deixant de banda, sovint, les conseqüències del 155, suposat motiu de l'exposició. I en aquestes paraules que van omplir exposicions intranscendents i va sorgir el transcendent, l'amnistia i la voluntat de ser exemple de canvi per a la concepció política, per transcendir als fills.
