A la Grècia clàssica aquell que només es dedicava als assumptes propis se'l considerava «idiota» (d' idios, propi) enfront del que es preocupava i s'implicava en els assumptes col·lectius, al qual es considerava «polític» (de polis, l'àmbit de convivència dels ciutadans). Des de llavors el primer ús s'ha perdut, però el segon s'ha mantingut i és concepte fonamental de la convivència actual, especialment en les democràcies.
Què és la política? Podem dir que la política és l'art de la gestió del poder: de com aconseguir-lo, com mantenir-lo i com perdre'l (amb dignitat). Aquesta gestió serà molt diferent en un sistema democràtic que en un sistema autoritari o dictatorial. En democràcia s'aconsegueix a través de les eleccions regulades legalment (amb força diferència d'un país a un altre); es manté mitjançant la bona o mala gestió del govern i de la capacitat de connectar amb el conjunt dels ciutadans. I finalment es perd perdent la confiança de la ciutadania i el parlament; el que és més difícil és saber-lo perdre amb dignitat.
Aquesta gestió variarà en el seu contingut segons la ideologia i el saber fer dels governants; dependrà del perfil més o menys d'esquerres o de dretes dels governants. Tendirà a mantenir l'ordre establert o a introduir canvis per millorar la situació de la societat.
En un sistema polític democràtic no hi ha un Poder, sinó que el poder s'articula amb diferents poders. I per a un bon funcionament del sistema és fonamental l'existència d'equilibris entre poders independents. Aquest equilibri es realitza de diferents formes en cada país segons les seves tradicions i experiències històriques.
També dependrà, i així passem a la segona paraula, dels polítics. Cadascú té la seva forma d'actuar. Però és necessari que no oblidin que, com es diu, el polític ve a «servir a» i no a «servir-se de». I si en la política el concepte d'«equilibri» és fonamental, en els polítics és bàsic el concepte de «tolerància» que comporta també la bona educació en les relacions i en el debat. I si no era fàcil saber perdre el poder amb dignitat, la tolerància no és tampoc fàcil. La dinàmica de demonitzar l'enemic, que es va generalitzar després de les guerres napoleòniques, i posteriorment Carl Schmit la va a traslladar a la política amb la definició d'amic/enemic, convertint el contrincant en enemic. D'aquesta forma les opcions se simplifiquen amb el «blanc o negre» i es deixa de banda els «grisos» que permeten el diàleg i els acords; encara que en situacions límit moltes vegades sí que no queda més remei que la dinàmica «blanc o negre».
Tot això comporta moderació a les accions encara que en el pensament es pugui ser radical. Després de tot la política i els polítics es desenvolupen no en el món de les idees (on tot és possible) sinó en el món de la crua realitat.
Aquestes reflexions elementals i potser una mica ingènues no serien gens dolentes davant de moltes situacions que ens toca viure tant a la política interior com a l'exterior si volem superar-les amb un cert èxit.
I per acabar seria bo que sobre la taula de cada responsable polític hi hagués un cartellet en què, més o menys, digués: «Ni els altres ho han fet tan malament com diem, ni nosaltres ho farem tan bé com ens pensem».
Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital.
| L'últim | El més llegit |
