Això no dona per més. Amb aquestes paraules del portaveu socialista Miquel Iceta, de dilluns passat al Parlament, es resumeix la situació política a Catalunya.
A mig matí vaig rebre un missatge d'un amic diputat al Parlament que em deia que no em perdés el ple de la tarda perquè tornaríem a viure una jornada històrica. He de dir que vaig estar davant del televisor per veure què passava i el cert és que vaig viure un nou capítol de la tragicomèdia del moviment nacional populista català amanit amb un toc de picant d'uns estrafolaris nacionalistes espanyols que ja no saben com cridar l'atenció. Però aquest va ser un capítol molt trist, el president de la Generalitat reptant el president del Parlament a desobeir els requeriments del Tribunal Suprem, considerant que la seva inhabilitació era il·legítima. El president es va inhabilitar ell mateix davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en el moment que estava sent jutjat per desobediència i a pregunta del seu advocat va afirmar «sí, vaig desobeir»; a partir d'aquell moment només era qüestió de temps. Podia ser en aquesta interlocutòria o en la sentència definitiva, que no trigarà gaire a sortir.
Després de diversos incidents, cap sense el mínim sentit, va arribar el desafiament definitiu, o no? El portaveu de JxCat va anunciar que si el senyor Torra no podia votar, ells tampoc votarien. Al cap d'una estona ho varen fer en diverses ocasions en no votar els pressupostos del Parlament, Síndic de Greuges i Sindicatura de Comptes.
Dimecres, després del parèntesi de campanya amb la presència dels antics diputats presos al Parlament, el president vicari anuncià que comunicarà el dia de les eleccions després de l'aprovació del pressupost. En la mateixa compareixença no deixà de repartir estopa a tort i a dret començant pels seus socis. Això sí, tot fet per responsabilitat i per fer complir el mandat del poble.
Traduït, l'amenaça no dura quaranta-vuit hores, potser és que dimarts al fugat Puigdemont els Verds li van dir que no volien saber res d'ell, i el deixaven sol a l'estacada al Parlament Europeu i així guanyem una mica de temps, o potser el que vol és que li arribi la inhabilitació definitiva, la que li impedirà seguir de president, i així poder fer-se passar com a màrtir de la causa.
La política en les democràcies parlamentàries sempre s'ha mogut en uns paràmetres que tenen certa lògica. A Catalunya aquesta lògica fa anys que no es respecta, deu ser que en estar al mig d'un procés revolucionari no cal ni mantenir les formes. Normalment quan un Parlament no pot aprovar uns pressupostos es dissol i es convoquen eleccions, aquí no. Aquí hem estat tres anys sense poder aprovar el pressupost i no ha passat res, i ara que tenen els vots per aprovar el pressupost diuen que després dissoldran. El món a l'inrevés. La lògica política no és fruit de l'atzar, simplement és fruit del sentit comú. Si un no té majoria per aprovar els comptes, no la té per governar, i si un aprova uns pressupostos és que té voluntat d'aplicar-los.
A partir d'ara ens diran que els nous pressupostos són indispensables, que són una meravella i que solucionaran tots els problemes reals dels ciutadans. Uns pressupostos sols no serveixen de res, necessiten un govern que els apliqui. I el que ja ens han deixat clar és que aquest no té capacitat de fer-ho.
En veritat un nou engany, han descobert, perquè així ho constaten els estudis d'opinió, que els ciutadans comencen a estar cansats de les seves batalles inútils que no duen enlloc. Avui hi ha una majoria de catalans que el que volen és que algú governi per poder tirar endavant els seus projectes vitals. Com més aviat millor.
