La decisió anunciada pel president de la Generalitat, Quim Torra, de convocar eleccions properament està carregada de sentit. En el si del govern hi ha una divisió molt greu entre els dos socis que l'integren i, d'altra banda, el mateix Torra està amenaçat per una sentència del Tribunal Constitucional que l'inhabilitarà definitivament d'aquí a poques setmanes. Aquesta decisió s'acompa-nya d'un evident desassossec i disgust en els rengles del moviment independentista, que, en termes generals, voldria una unitat política que s'ha revelat com a impossible i que és conseqüència directa de les diferències existents entre JxCat i ERC sobre el que caldria fer després de la repressió per terra, mar i aire que l'Estat espanyol ha desplegat per evitar que es fes efectiu el dret a l'autodeterminació. Les coses són com són i s'ha imposat el realisme per part del president, que, encara que vulgui culpar ERC de la situació en què es troba, va deixar-se atrapar, amb plena consciència o no, en la trampa parada per la Junta electoral i tota la maquinària judicial espanyola. Una maquinària disposada, com tots els aparells de l'Estat, a sacrificar l'exercici dels drets democràtics per protegir a ultrança la unitat de la pàtria espanyola.
De la decisió del president Torra destaca que hagi posat en primer terme del calendari l'aprovació dels pressupostos. Comprenent la impaciència del PSC i de la CUP d'avançar tant com es pugui unes eleccions que els permetran millorar la seva posició a la cambra, cal considerar com un encert privilegiar abans que res l'aprovació dels comptes, la decisió més important que pren el Parlament al llarg de l'any. Catalunya no té pressupostos des de l'any 2017 i això ha pesat greument en l'acció del govern i en el marge de maniobra per poder atendre les necessitats de la societat catalana. Aquesta és la prioritat essencial, ara mateix. Els pressupostos de 2020 que va presentar el vicepresident, Pere Aragonès, signifiquen un increment notable dels diners a disposició del govern, es basen en un capítol d'ingressos que millora la progressivitat dels impostos i compten amb la majoria política suficient per tirar endavant. Totes les àrees de l'executiu, ofegades i constretes per la pròrroga contínua dels pressupostos i per l'aplicació de l'article 155, podran respirar finalment. D'altra banda, la despesa social apareix com a clarament beneficiària de la distribució dels diners de la Generalitat. Així, per exemple, que Salut pugui disposar de 908 milions més que el 2017 o que Educació en tingui 819 més, té una incidència directa en la vida de la gent, per no parlar de l'increment de recursos per a Treball, Afers Socials i Famílies. Creixeran totes les àrees, però alguns ens alegrem particularment que, al costat de la millora evident en els departaments de més incidència social, un departament tradicionalment tan abandonat com el de Cultura pugui disposar de 36 milions més, un augment del 14,4% que, essent encara insuficient, reverteix per fi la davallada contínua d'aquests últims anys.
El nou govern que sortirà de les eleccions es trobarà a la taula un pressupost ja aprovat, amb uns recursos notablement superiors als que ha tingut el govern que ha presidit Quim Torra. I si bé, com és natural, el balanç de gestió d'aquest últim és perfectament discutible, la seva decisió de prioritzar els pressupostos i de convocar eleccions tot seguit sembla realment el millor que podia passar en l'actual context de la política catalana, afectada severament per tot el que ha succeït en aquests últims anys. Mentrestant, mentre el poble és cridat a decidir un nou govern, quedem en espera de veure què dona de si el nou govern espanyol i fins on arriba la promesa d'un diàleg que ens ha estat negat durant tant i tant de temps.
