Vinya, paisatge, patrimoni i relacions socials», va ser el títol de la interessant conferència amb què el Centre d'Estudis del Bages (CEB) va obrir les VIII Jornades sobre Patrimoni, a la casa Lluvià. El catedràtic bagenc de la Universitat de Barcelona Llorenç Ferrer va explicar com la comarca s'ha modelat al voltant de la vinya. El paisatge és viu i canvia contínuament, influït per elements climatològics, geològics, de biodiversitat, i sobretot de petjada humana. La transformació sobre la natura de l'ésser humà s'accelera amb l'agricultura, en aprendre a domesticar les plantes. Es produeix un increment de productivitat, un excedent més enllà del que es necessita per poder viure, i s'inicia la lluita humana per apropiar-se l'esmentat excedent. Apareix la idea de la propietat i la nova història de la humanitat serà plena de conflictes entre els actors que actuen sobre diferents espais d'un territori. Situat al segle XVI al Bages, després de les guerres remences i la pesta negra, que configuraran una nova estructura agrària dominada per masos més grans que els medievals. La pressió urbana fa que aparegui una nova estructura de la propietat que canvia els masos per parcel·les, propietat de diferents actors. A Manresa hi ha uns masos, com el de la Culla, però també moltes parcel-les, gràcies en part al regadiu. Al segle XVII es donen un seguit de canvis com la vinya que ja existia a l'època medieval, que pren una nova embranzida gràcies a un període de gel, amb un clima més fred, que explica el creixement de la indústria del gel a Castellterçol, on alguns es folren enviant-lo a Barcelona. La població creix al Bages, on la qualitat del sòl situa bé la vinya, que amb demanda externa possibilita que el nou conreu s'obri pas i recuperi una tradició anterior.
De les diverses vies per plantar vinya, el masover en planta cada any, a l'Anoia, de forma directa per part del pagès amb treball assalariat, que compartia riscos; al Bages, s'imposen els contractes que inclouen la inversió de treball. Es recupera la coplantatio medieval, on el propietari cedeix a un altre una peça de terra i al cap de 7 anys la terra es parteix per la meitat. Neix el contracte per plantar a mitges i després a certes parts. Però, en reduir-se la part de ter-ra del propietari, apareix el concepte futur de rabassa morta, perquè es retribueix la plantació, sense hipotecar-ne la propietat. La rabassa morta és un contracte emfitèutic en què el rabassaire no té el domini directe, però es pot vendre la seva part mentre visqui el cep. En altres zones de Catalunya s'imposa el concepte de concessió a plantar, durant 20 anys. Altres formes d'expansió de la vinya durant el segle XVII són les vi-nyes plantades de forma directa pels masos o petites parcel·les al voltant de les ciutats. A final del XVIII, el paisatge canvia, alguns masos s'unifiquen per casaments hereditaris casuals, endeutaments, fragmentacions que generen parcel·les, i apareixen els masovers. Al Bages es calcula que hi havia unes 10.000 parcel·les de rabassa morta. A Castelladral el 74,7% és vinya plantada amb contracte de rabassa morta, però a Manresa només el 20% (els masos del voltant de la ciutat com la Culla o can Font). Sant Fruitós el 36%, i Santpedor el 55,9%. D'on provenen els pagesos rabassaires? Cal tenir en compte l'emigració occitana del segle XVII, o els cavallers de les masies que van a viure als pobles, com es demostra a la banda oriental del Bages a partir de dades del 1860. Els pobles occidentals de la comarca es caracteritzen per tenir cases unifamiliars de famílies humils, amb tines de mitja alçada; un hort, fonamental per a la seva alimentació, i vinyes escampades pel territori. Tot i així, la terra era insuficient per viure. Necessiten la pluriactivitat: dones treballant en activitats tèxtils. El despoblament de moltes comarques de Catalunya no és tant fruit de la mecanització del camp com de la destrucció de les activitats de pluriactivitat. A casa nostra hi ha una vinificació de tines excavades a la roca. Més endavant, apareixen les tines de cairons construïdes a les cases. Així, a Navarcles, el 1853, el 75% tenen tines al nucli urbà. Però el paisatge geogràfic ofereix tres models més de construcció de tines: arrenglerades al costat del mas, els conjunts fantàstics de la vall del Flequer, o enmig de les vinyes.
