Un home llegeix un llibre de tapa dura en un banc del carrer. És primera hora de la tarda i la claror -preàmbul primaveral- ja triga una mica més a retrocedir. Té la mirada clavada en una pàgina i el cos relaxat. No he pogut evitar allargar el coll per espiar-lo. M'encuriosia saber què passava en el seu món paral·lel, si li parlava un personatge turmentat o feliç, si plovia o feia sol, si era al camp o la ciutat, si era una història de terror o d'amor passional. No he caçat res, ni una ratlla, ni una paraula. Només la seva absència, envoltada de tranquil·litat, m'ha fet pensar en la reflexió que l'expert en comunicació digital Genís Roca feia en un article publicat aquesta setmana a viaempresa.cat, titulat «Indisposició general: cansats d'empoderar-nos».
Roca diu: «Si ara mateix no estàs fent res interessant és culpa teva i només teva. L'emprenedoria és una de les cares d'aquesta moda insuportable que obliga a tothom a fer quelcom interessant i transcendental. Està prohibit fer projectes normals. Tot ha de ser hiperventilat, fantàstic i sensacional. Però no per millorar la societat, crear llocs de treball, millorar el comú... no. Tot ha de ser fantàstic i sensacional per demostrar que nosaltres som fantàstics i sensacionals, perquè allò que fem és allò que ens explica». I afegeix: «A vegades cal estar un temps, el que sigui, fent poca cosa. Per netejar. Per observar. Per pensar-hi. Per deixar passar el temps i que la vida et porti nous escenaris». Que un emprenedor nat com ell faci aquesta reflexió és revelador del grau d'insatisfacció general que compartim. La va completar aquesta setmana, a Manresa, durant l'entrevista que li va fer el periodista Jesús Sagués dins del cicle Pessics de Vida. Roca va dir que veritablement el que el motiva ara és la cultura perquè és el veritable motor de transformació social.
Deixo el senyor que llegeix tranquil·lament al carrer i barrino una bateria de preguntes que, potser, ens hauríem de fer de tant en tant per esbrinar si destinem la nostra existència a semblar fantàstics o a ser-ho en essència. Fem alguna cosa per millorar la comunitat en la qual vivim? Per què fem la feina que fem? Per guanyar diners? Notorietat? Creiem que amb el centenar de gestos, anades i vingudes i activitats que fem al llarg del dia aportem alguna cosa? Sumem?... Les qüestions que formulo són més convincents que les respostes que se m'acudeixen. Cada dia sé menys, entenc menys de tot. Només intueixo que necessitem que ens passin coses bones. Com a país. Com a ciutat. Com a individus. Potser no cal empaitar-les, com diu Roca. Ens toca seure i esperar. I mentre les bones noves no arriben podem comprometre'ns a coses senzilles com mirar els ulls de qui ens parla com si no hi hagués res més urgent ni important que el misteri de l'altre.
