A Màquines com jo, Ian McEwan descriu una Gran Bretanya alternativa que, ja als anys vuitanta, disposa d'humanoides prodigiosament intel·ligents que comencen a ser comercialitzats de forma experimental coincidint amb la guerra de les Malvines, que en la ficció de McEwan acaba amb victòria argentina i enfonsa els britànics en una angoixa existencial absoluta rematada per l'assassinat del líder laborista en un atemptat calcat al que, en la realitat, va estar a punt de liquidar Margaret Thacher. McEwan aconsegueix un virtuós exercici de versemblança que produeix en el lector un estrany vertigen temporal, utilíssim per emmarcar la història d'amors posthumans i perplexitat moral que és l'eix central de la novel·la. El nostre és el temps perfecte per a la fantasia, perquè la humanitat sempre ha estat regida per l'efecte dòmino, sí, però ara que la papallona que generava tempestes mundials aletejant a Pequín ja no és metafòrica, sinó que està viva i eixerida a Wuhan, les catàstrofes ucròniques esdevenen alternatives reals. Tard o d'hora, una epidèmia a la Xina generarà una infecció populista a Twitter que derivarà en una crisi mundial i una guerra. El nostre temps és tan contradictori que, quan visquin amb nosaltres, els robots no podran evitar suïcidar-se: intentant entendre'ns, els explotarà el cap.