Dissabte passat comentàvem que a més de temporals meteorològics també n'apareixen sovint de polítics. I justament dilluns d'aquesta setmana en va esclatar un de fort a causa de les maniobres de la Junta Electoral Central per tal que el president Quim Torra perdés la seva qualitat de diputat del Parlament català. Segons els serveis jurídics del Parlament aquesta retirada no afectava el seu càrrec de president. Però és del tot evident que per a la Junta Electoral era el pas previ per arribar a la inhabilitació del càrrec principal de Quim Torra: la presidència de la Generalitat. La tempesta política va sorgir quan la mesa del Parlament i el seu president, Roger Torrent, van acatar la pèrdua de l'escó parlamentari de Quim Torra, tot i defensar i mantenir la funció de president. És sabut que la tibantor entre ERC i JuntsxCat ve de lluny, encara que governin en coalició. Però és de doldre que malgrat les situacions difícils que s'han superat en els darrers anys no s'hagi arribat encara a una entesa suficient o almenys a una treva en la rivalitat. Dimarts, amb els presos polítics que van ser presents al Parlament, semblava que es reduïa la tensió que dilluns s'havia manifestat tan rotundament, però no va ser així. Dimecres el president Torra va considerar acabada la legislatura. I ara començarà un breu període parlamentari per aprovar un nou pressupost -que es pror-rogava des del 2017- i tot seguit es convocaran unes noves eleccions al Parlament de Catalunya.
En un moment en què la repressió contra l'independentisme segueix sent la feina preferida del búnquer judicial i dels que al seu darrere en mouen els fils, sorprèn que les desavinences entre els partits independentistes siguin tan irreductibles. Els mateixos presos polítics, tant d'ERC com de JuntsxCat, demanaven unitat amb insistència en la seva compareixença de dimarts al Parlament. Però no se'ls va fer gens de cas. Precisament els presos polítics i els exiliats són els que han d'estar més dolguts per la manca d'entesa entre els seus respectius companys polítics. Tota una paradoxa: els que són a la presó i a l'exili es poden entendre i els que estan en llibertat no ho saben fer? A més, l'enfrontament entre independentistes té altres -i molt notables- conseqüències negatives. D'una banda satisfà i encoratja els contraris a la independència: només cal fer un cop d'ull als mitjans de comunicació madrilenys per comprovar-ho. D'altra banda es posen en perill de naufragi iniciatives com la taula de diàleg amb l'Estat, certament de resultats molt dubtosos, però que val la pena de temptejar. A més, les eleccions no solen encetar precisament períodes gaire favorables a la negociació i a l'entesa sinó que, pel seu caràcter competitiu, poden accentuar la confrontació.
Som, doncs, en ple temporal polític. Però s'ha de superar. És cert que la divisió de l'independentisme és preocupant i pot generar desànim. Però som també un país amb una extraordinària capacitat de resistència i mobilització. Objectivament i malgrat la repressió contínua i les divisions, l'avenç que ha fet el camí cap a la independència en només 10 anys és extraordinari. I la conjuntura política de l'Estat no és pas que sigui una bassa d'oli: hi ha una extrema dreta desbocada i una coalició PSOE-Podemos feble que necessita l'independentisme per governar. Però la millor garantia d'èxit són els dos milions llargs de votants de l'1 d'octubre, que encara han crescut i que no es tiraran pas enrere. Aquest enorme bloc independentista no fallarà: obligarà els seus capdavanters a superar les diferències i a conduir el país a l'objectiu que es va votar i es va guanyar.
