Després d'una setmana de dutxa escocesa continuada, hom pot tenir motius per pensar que al pla de Lledoners hi farà molt fred, aquest migdia de diumenge. Als músics de la Principal de Lledoners -«l'orquestrina que no es paga amb diners», com molt bé la presenta tots els diumenges Jordi Pesarrodona-, segur que no els faltarà bufera ni compromís per interpretar les cançons que transmeten solidaritat i ànim als presos polítics cada setmana. El dubte és saber el nombre de cantaires que acudiran a la cita, després de la «hidroteràpia» que han suportat aquests dies, amb més ruixades fredes que no pas calentes, a càrrec dels pares de la pàtria catalana.
Programa de cançons a banda, un dels clams que s'escolta amb més potència de veu és «unitat!, unitat! unitat!», entre peça i peça. Si analitzem l'eco del testimoni donat aquesta setmana per uns i altres, apreciem més comunió entre cantants i oïdors (els líders polítics i socials empresonats), que no pas entre cantaires i els polítics que romanen lliures al car-rer. N'hi i ha pocs, d'aquests, cantant a Lledoners. Hi han fet mítings, presentacions de candidatures electorals i aparicions esporàdiques acompanyats de seguici periodístic. Però minsa presència fidelitzada a la cantada setmanal. El mateix que va passar a les multitudinàries Marxes per la Llibertat, on algun va pretendre incorporar-se a la capçalera quan s'entrava a Barcelona i entorpia la cantarella amb un «llibertat!», quan la gent cridava «unitat!, unitat!, unitat!».
L'única certesa d'aquests dies és la desunió de l'independentisme català i la satisfacció amb què ho celebren a Madrid. Tota la resta és un gran dubte de dimensions incalculable: la taula de diàleg que apareix i es fon a gust de Moncloa, què ha d'aclarir? Quins dubtes tenen els que s'han d'entaular? Després de la campanya electoral, de les declaracions, matisacions, variacions i desmentiments sobre pactes, es pot creure en la paraula d'algú? La reunió protocol·lària entre presidents confirmarà el diàleg de sords sobre l'autodeterminació? Si es negocia amb l'aprovació dels pressupostos damunt la taula, quin pressupost aprovarà Catalunya si no prospera el pressupost espanyol? Quins senyals més cal rebre de l'advocacia de l'estat, de la fiscalia, de les juntes electorals, de la cúpula del poder judicial, de les clavegueres de l'estat, per convèncer els temorosos que cedir no els lliurarà de la persecució? Quin era l'objectiu de l'independentisme? No podia haver pactat un acord previ que evités el lamentable espectacle d'aquesta setmana? L'eixamplament de la base que conduirà al setè cel republicà s'aconseguirà amb la desunió? S'ha seguit cap model viscut en la llista de processos d'independència enregistrats al món en els darrers setanta anys?
A Escòcia, a banda de la dutxa escocesa tenen altres singularitats que els distingeix. Per exemple, el Partit Nacional Escocès (SNP), que aplega els moviments independentista i socialdemòcrata del país. Governa i guanya totes les eleccions als partits unionistes. Per això s'enfronta al govern de Londres, ara que no li permet fer un altre referèndum. Un Partit Nacional Català en tindria prou amb una consulta pactada? Qui té por?
