Tenia pendent de llegir Fer-se totes les il·lusions possibles, llibre que aplega tot de notes disperses de Josep Pla, escrites entre els anys 1950 i 1960, i inèdites fins fa poc més de dos anys. Es tracta d'un conjunt heterogeni d'observacions, anècdotes personals i comentaris lúcids i esmolats, alguns dels quals sorprenen per la seva claredat, contundència i actualitat. Com quan asse-nyala, com a causes de la decadència del país, l'exèrcit («l'exèrcit és un exèrcit de guerra civil»), el bilingüisme («planteja el problema del subconscient català, origen de tot el drama cultural del país») i el «sobrepès del catolicisme castellà sobre la nostra vida social».
Tot plegat crea, segons l'escriptor empordanès, «un sentiment d'inferioritat permanent», el qual ha desembocat en «una psicologia curiosa: la psicologia d'un home penjat a mig aire, que té por de ser ell mateix i al mateix temps que no pot deixar d'ésser ell mateix.» Que vol i dol, vaja.
Segons Pla, al cap dels anys aquest complex d'inferioritat ha generat «un ésser d'escassos sentiments públics positius, un home sense pàtria, incapaç de fusionar-se ni d'adherir-se, hipercrític, irònic, individualista, frenèticament individualista, negatiu: un home malaltís, ombradís, malfiat, anguilejant, esmunyedís, nerviós, displicent, solitari, trist.» La nota, extensa i sucosa, al·ludeix també a la voluntat històricament anorreadora dels «dominadors polítics», Espanya i França, que sempre han maldat per imposar «prejudicis, desconfiances, mesures vexatòries, obligacions deliberades», i tot per «diluir l'autenticitat del país.» Desarrelat en casa pròpia, «el català d'avui té por d'ésser ell mateix.» Potser per això, dirà Pla, el català «de vegades fuig de si mateix o a dins de si mateix.» I és que, davant d'una situació de dualisme irreductible, «no s'ha inventat res més còmode que fugir.» O d'agenollar-se i arronsar-se d'espatlles, que ve a ser el mateix.
