El petroli de la nova economia serà la confiança. Així, tal qual. Així de senzill i així de complex. Ho va dir l'arqueòleg i «expert» en Internet Genís Roca dimecres passat en la conversa del cicle Pessics de vida organitzada pel Col·legi de Periodistes a Manresa. També va dir que, tot i que li diuen que és «expert» en Internet, ell no ho és perquè, això d'Internet, exactament, què és? Expert no ho sé, però que té l'habilitat de posar llum allà on hi ha ombra, sí. I que ho fa amb mirada d'arqueòleg, també. Sap fixar-se i sap fer-nos fixar en allò que és obvi però que ens costa de veure si algú com ell no ens hi posa el dit, la lupa. S'agraeix. Tornem a la confiança. La confiança només te la pots guanyar fent que confiïn en tu. I això costa molt. I només la pots perdre quan deixen de confiar-hi. I això no costa gens. Ans al contrari. Sol passar. La confiança és una cosa entre persones. I és curiós que, com més envoltats estem de tecnologia per totes bandes, el futur està, oh síí!, en les persones. En la confiança entre persones. Soc de fiar? Els altres pensen que soc de fiar? En podem parlar de tu a tu. I a les xarxes? Me'n refio de les xarxes? Me'n refio de les empreses a les xarxes? Ni un pèl. Aleshores? Aleshores resulta que, com sol passar en la vida, només tinc dues opcions. O me'n refio o no jugo. Però... i si no tinc més remei que jugar? En el moment actual ets a les «xarxes digitals» i a «Internet» encara que no hi siguis. Hi som tots. Ho sento, si et pensaves que no. La cosa aquesta d'Internet, tan líquida, posa damunt la taula i en el punt de mira una cosa tan sòlida com la confiança. Les meves dades, les meves fotos, fins i tot les fotos que no penjo jo però que pengen els meus amics i on surto jo, els meus documents, els meus comptes corrents, els meus mails, els meus secrets, els meus gustos, els meus codis, les meves fòbies, els meus amics, les meves emocions... tot està, ara mateix, en mans de la xarxa. Fa por, espera que baixo. Potser que triï i em reservi algunes d'aquestes coses només per a mi i per al meu entorn físic, no virtual. Puc? I a les xarxes, pago, compro, em despullo, opino, critico, dubto, renego, treballo, gaudeixo, volo, viatjo, dormo, trio... Tot. Em sembla que (quasi) ho faig tot. Saben qui soc i on trobar-me. I jo que em pensava que no. Saben què vull abans que ho sàpiga jo mateix. Perquè segurament fan coses que jo no sé per tal que acabi fent el que ells ja sabien que faria, abans que jo mateix. I jo? Què sé jo d'ells? Ben poca cosa. Por, no. Pànic. I aleshores què faig? Primer, miro de triar bé els meus «amics» i empreses i proveïdors; i segon, només em faig amb els que em donin confiança. És així, com, de fet, ho ha estat sempre. Els grans contractes de la meva feina els he fet sempre sense contracte. Hi havia confiança. Algú, ara no recordo qui, deia que quan dues persones creuen que necessiten signar un contracte entre elles és perquè una de les dues, o totes dues alhora, tenen la intenció d'incomplir-lo. El que deia, confiança.