Així s'anomenen les persones que segueixen les doctrines feixistes, tot i que el diccionari també n'admet un altre significat: fila, pinta o aparença física, sempre amb un valor clarament despectiu. El feixisme és un corrent polític i ideològic aparegut a la Itàlia de Mussolini poc després de la Primera Guerra Mundial, que també és coetani del nazisme alemany d'Adolf Hitler. Ambdós són cosins germans i es caracteritzen per ser una doctrina de caràcter totalitari i molt nacionalista que propugna el racisme i el supremacisme d'un grup, autoconsiderat autòcton i posseïdor d'uns drets, per sobre dels altres, ja siguin nouvinguts o d'una altra tradició ètnica o cultural.
És clar que aquesta pràctica política ha existit sempre, encara que fos sense corpus teòric ni nom concret, com també que ha estat adoptada de manera natural per totes les dictadures del món, per la seva simplicitat i eficiència. A Espanya el franquisme també va aprofitar bona part dels seus mètodes. Semblava que, després de la Segona Guerra Mundial, una vegada derrotats -excepte el règim de Franco-, els exèrcits dels països on van dominar temporalment el govern, aquesta seria una ideologia tocada i enfosada, clarament minoritària i estigmatitzada.
La realitat, però, és que mai va desaparèixer i, mantenint-se latent per part d'un grupúsculs de nostàlgics que seguien fent les seves «cerimònies» simbòliques, ha estat darrerament aprofitada per determinats partits polítics, especialment d'extrema dreta, perquè els dota d'un corpus doctrinari molt senzill i efectiu per imposar, per vies formalment democràtiques, el seu ideari. Tot vestit, naturalment, amb una simplicitat formalment atractiva. No cal recordar l'auge dels partits feixistes a Europa, entre els quals tenim ben a prop els espa-nyols de Vox. Ja és ben curiós que, aprofitant el sistema democràtic per entrar legalment a les institucions, expliquen clarament com, si acaben manant, aquest mateix sistema el faran desaparèixer de la manera com el coneixem.
Segurament s'aprofiten que la gent vol solucions ràpides i àgils als problemes estructurals -econòmics, culturals, socials?- que pateix. I veure uns personatges amb un discurs concret, directe i contundent, que fan la sensació que saben arreglar les coses en un no res, sembla adient en moments de complexitat i incertesa. És el que té no haver educat prou la gent durant massa dècades. A tall d'exemple: a casa nostra el pressupost presentat fa poc per la Generalitat no arriba, malgrat millorar, ni al 2%. I a Espanya es troba per sota de l'1%. Tot i així, societats teòricament més cultes i il·lustrades tampoc s'escapen d'aquesta tendència. És per això assagistes com Jason Stanley han aixecat una veu d'alarma en veure aquesta deriva autoritària emergent i han publicat llibres on fan una bona dissecció d'aquesta ideologia advertint del perill que suposa que acabi formant part de la nostra societat. En català el llibre es titula Fatxes. Com funciona el feixisme i com ha entrat a la teva vida i és editat Blackie Books.
És, de fet, una paradoxa que un sistema que es fonamenta en la llibertat ideològica permeti l'ascens legal a les institucions governamentals d'un grup que, sense amagar pas del tot el seu objectiu, pretengui precisament carregar-se'l i imposar per la força i sense embuts el seu model de societat, clarament dictatorial. Anem, doncs, avisats!
