Fa uns dies que busco la paraula adequada per definir el que suposa per al centre de Catalunya l'esborrany de pressupostos del Govern català presentat al Parlament. N'he trobat una en castellà i ben castissa: la pedrea. No hi ha traducció. Són aquells premis menors, tipus el de duro per pesseta del segle passat. Són el que es reparteixen més enllà dels grossos i distreuen els compradors de dècims sense fortuna. Si una imatge val per mil paraules, una xifra deu tenir el valor de milers: s'invertiran (només) 205 euros per cada habitant d'aquí. Cadascú pot fer un càlcul aproximat (o detallat) sobre els impostos que abona i valorar la justícia social de tal retorn respecte del pagat. Els comptes de la Generalitat per aprovar abans de tancar la parada d'aquesta legislatura estan xifrats en 25.500 milions d'euros. Per no ser acusat de manipulador o populista, convé dir que la part principal es destina a despesa compromesa, sobretot a sous i salaris. Aquest aspecte podria ser objecte de discussió laboral quasi filosòfica. La despesa en nòmines i el nombre de treballadors públics està en expansió a Catalunya i a la resta d'Espanya. De fet, és el factor principal pel qual l'atur ha disminuït l'any passat. Tots els llocs de treball són respectables per a qui els presta, però els del sector privat generen molts més ingressos en forma d'impostos. Posar la balança molt decantada cap a la ocupació pública és una solució per a avui i problemes per a demà, quan hi torni a haver retallades per cobrir les necessitats col·lectives més bàsiques.

De tota aquesta muntanya de diners que calen per fer funcionar la maquinària governamental, solament uns 2.000 milions es gastaran en inversions, dels quals 77,5 a casa nostra. Un raquític 3,8% del total. Si som un 6% de la població catalana, potser podríem reivindicar (com a mínim) aquest import. Segur que els sonen els recents i continus exercicis de càlcul similar entre Catalunya i Espanya. Resulta que fent crònica o opinió de comarques s'acaba a vegades atrapat en el temps com en Bill Murray en el Dia de la marmota. Per sort inversa, ara feia molt temps que no hi havia comptes públics i tot s'havia anat governant entre excuses, algun «qui dia passa any empeny» i repúbliques de pocs segons. Tornant al símil de la loteria, el cert és que no ens tornaran ni una mínima part dels diners aportats. Dues escoles per aquí, la millora a mitges d'una avinguda per allà, alguna depuradora (ja acabada) i material ferroviari vari. I poc més. Ampliaran el pont de Cabrianes (no ho confongueu amb el Pont de Cabrianes amb P majúscula) o posaran diners per a l'hospital de Berga en el seu pas de propietat local a general. Potser s'aprovaran algunes esmenes locals, cosmètiques i mediàtiques, per passar el tràmit sense escarafalls territorials, sense protestes i sense que ningú exigeixi d'una vegada per totes l'equilibri del país, el qual, com Espanya, té un cap enorme en un cos petit i esquifit.

Les lectures entre línies sempre ajuden a entendre les amanides de lletres i números com el pressupost d'un govern: dels 3 milions d'euros a gastar a la Cerdanya, 2,5 són per esquiar a la Molina: explotació de pistes, neu artificial i maquinària. S'acosta el 2030 i aquesta administració quasi en funcions vol uns altres Jocs Olímpics. Contrasta amb la no inclusió de l'allargament de la C-16 fins a Bagà i el túnel del Cadí. Potser els concediran unes Olimpíades i no sabran com portar els esquiadors a competir. O algú haurà de muntar un sistema d'helicòpters per transportar-los al cim de les muntanyes. Que sigui una iniciativa privada i sense subvenció, si pot ser.