En un acte a Barcelona una ponent va començar a parlar del Penedès. Tothom va pensar que aprofundiria en Vilafranca, Sant Sadurní i en tots els arquetips propis de la terra del vi i dels castellers. La sorpresa va arribar, de forma esglaonada, a mesura que es parlava dels atributs de l'Anoia, amb la seva tradició industrial i també comercial. La dissertació, ben estructurada, incidia en les bondats del Penedès, inclosa Igualada, amb cara de desconcert de part dels assistents. La xerrada es va reorientar en el moment que va quedar clar que s'estava parlant de la regió o àmbit territorial del Penedès, que l'any 1936 comprenia l'Alt i el Baix Penedès i el Garraf i que en els darrers anys s'hi ha adherit una part de l'Anoia. Més tard, en parlar amb un igualadí destacat, vaig certificar que el seu nivell d'identificació era mínim per no dir que nul.
Potser no hauria de transcendir de l'anècdota, però crec que és un símptoma que l'ordenació del territori és un repte que no s'ha abordat de la millor forma, segurament perquè per a Barcelona i la seva metròpoli no ha estat ni és cap prioritat. Sempre que es propicia aquest debat és des de comarques, de la Catalunya perifèrica, la que se sent poc escoltada, la que vol que s'atenguin les necessitats dels territoris menys poblats i més allunyats de la zona metropolitana. És una assignatura pendent perquè costa d'afrontar els debats transcendents, amb un rigor tècnic i sense vetllar interessos de partit.
A mesura que passen els anys, a banda de preguntar-nos de què serveixen les províncies, ens podem qüestionar molts límits territorials que històricament definia la geografia d'una forma natural. Ara les infraestructures i els mitjans de transport i de comunicació fan superar qualsevol tipus de barrera natural. És un moment per poder-ho qüestionar tot d'una forma oberta, amb participació social i pensant en l'interès real de les persones.
Les distàncies s'han escurçat i les comunitats poden ser físiques o virtuals. Les esglésies fa temps han deixat de ser -o gairebé- referents de trobada per a la població rural. La interrelació entre comarques o municipis ha canviat substancialment d'ençà que, en període republicà, Pau Vila va fer la coneguda divisió per vegueries. Manresa, que havia viscut d'esquena o, si més no, molt lluny del Penedès o del Garraf, ara hi és molt a prop. El mateix passa amb Olot i Ripoll, sempre a menys d'una hora amb cotxe. La realitat va molt més endavant que l'administració en aquest i altres temes.
Les empreses petites, mitjanes i grans s'organitzen per cobrir el territori d'una forma àgil, amb la premissa que les infraestructures viàries i tecnològiques ho faciliten. Aquí tots ens hem acabat ordenant el territori d'acord amb els nostres interessos particulars. Potser és el que s'ha buscat amb la inacció.
La Generalitat restaurada, d'ençà que el 1980 va celebrar les primeres eleccions, sempre ha deixat córrer el temps sense arribar a grans consensos territorials. Que si la província única, que si la Llei de Vegueries, que si capitalitat única, que si compartida, que si... Una celeritat i determinació indesitjable que es visualitza clarament amb el mínim interès per transformar els antics jutjats de Manresa en delegacions territorials de la Generalitat. Era el 2011 quan en una visita del conseller Recoder se'n va començar a parlat. Nous anys després encara ens movem en les bones paraules i intencions. Ara sembla que hi haurà projecte, però si no anem de cara al gra l'administració electrònica haurà guanyat la partida i no caldrà posar-hi ni la primera pedra. Sempre ens quedarà la possibilitat de reconvertir l'antic palau en una residència d'avis.
