S tultorum numere infinitus est, el nombre d'estúpids és infinit. Aquesta frase es trobava en els textos bíblics que divulgà sant Jeroni en els primers segles del cristianisme. Concretament, al llibre de l'Eclesiastès. A partir de la segona meitat del segle XX , a les traduccions de la Bíblia desapareix la literalitat d'aquesta frase. Tot sembla indicar que la sentència podria provenir del creuament que el mateix Jeroni hauria pogut fer amb les cartes de Ciceró, en les quals el prohom romà es dirigia en aquests termes a la seva família. Sigui com sigui, es tracta d'un un cas curiós de persistència de l'ús d'una traducció incorrecta que la saviesa popular manté vigent. Em pregunto si no deu ser per la trista experiència de la veritat que descriu. Si no, no sé com qualificar la proposta d'un grup polític de Múrcia de pin parental que permeti evitar als pares bloquejar l'accés dels fills a propostes educatives provinents de l'administració, encara menys, soc capaç de qualificar sense ofendre la resposta provinent del ministeri al voltant de la propietat dels fills. Les qüestions educatives que implica el conflicte, però, fan necessari que en diguem alguna cosa. La primera és fer notar que pel camí hem perdut el sentit del que és una escola, de la seva missió de vetllar per l'amor a la cultura i el coneixement. A l'escola i al sagrat ministeri d'educar se'l menysté com es menysté els ciutadans.

A aquestes alçades del segle XXI, després de totalitarismes i imposicions ideològiques que han cercat d'instrumentalitzar l'home, que l'han maltractat, vexat, humiliat, assassinat? com pot ser que encara haguem de recordar-nos que la condició més valuosa de l'ésser humà és la seva llibertat? La llibertat que prové de ser alguna cosa més que una combinació biològica de matèria, alguna cosa més que els nostres antecedents històrics i genètics i, encara que costi de vegades creure-s'ho, més que els nostres propis sentiments. És clar que per poder comprendre això cal tenir un elevada dosi d'amor a la veritat -tan poc estimada pels estúpids- i d'humilitat en la mateixa proporció -per saber que la veritat no és quelcom que no es pot posseir sinó quelcom que ens posseeix i que els senzills poden reconèixer.

Caldrà recordar de nou les paraules del poeta libanès Gibran:

Els teus fills no són els teus fills/són fills de la vida/desitjosa de si mateixa./No venen de tu, sinó a través teu/i, encara que estan amb tu,/no et pertanyen./Pots donar-los el teu amor/però no els teus pensaments,/doncs tenen els seus propis pensaments.[...]/ Tu ets l'arc del qual els teus fills,/com fletxes vives, són llançats./Deixa que la inclinació,/a la teva mà d'arquer,/sigui per la felicitat.

La funció dels pares no és manipular les creences i els sentiments dels nostres fills. La funció dels pares és donar-los les eines (visca l'educació!!!) perquè puguin reconèixer ells mateixos el que és verdader, el que és millor per a la vida, el que permet una vida satisfactòria plena. I aquestes «eines» només es troben i es desenvolupen en la vida comuna (família, escola, barri) per això el que està en perill no és que l'Estat manipuli o no els nostres fills, el que està en perill és que són manipulables en trencar-se el seu lligam amb la realitat, absorts com estan amb les xarxes socials i els vídeos de YouTube (Marc Masip ens recorda en el seu llibre Desconecta que Espanya és el país europeu amb més addicció adolescent a la xarxa, de mitjana consulten el telèfon cada 7 minuts).

Tota això no impedeix que no haguem d'estar amatents a defensar-nos de l'abús per part d'un poder que cerca reduir la llibertat de l'home a canvi de promeses de benestar fetes de pensament dèbil i de realitat virtual.

Reconec que no sé on és el límit. Donaria la vida per evitar que els meus fills anessin a escoles on la legislació permetés ensenyar a maltractar les noies, defensar la mutilació genital, la supremacia racial o el menysteniment de qui és diferent. Però no veig per enlloc que el pin parental serveixi per a res ni en aquests casos. Donaria la vida, no per evitar que els meus fills haguessin de decidir sobre la veritat d'allò que els ensenyen, sinó simplement perquè el més educatiu per a ells i el més cor-responent a la pròpia dignitat és el gest de llibertat de no quedar-se sense prendre-hi part.