Vull que la nit s'esperi perquè em deixi convertir en extraordinari aquest dia ordinari, fet de rutines automatitzades i gestos apresos. Vull que la foscor no toqui res, no espatlli res, no desdibuixi ni l'arbre, ni la casa, ni el llit, per poder acabar d'assaborir-te com tocaria. Vull llevar-me cada matí amb aquesta energia inexplicable que brolla d'un lloc incert, i engegar la ràdio mentre em raspallo les dents i glopejar, després, el col·lutori de menta i somiar que faig petons a qui jo estimo. Vull taral·lejar els jingles sabuts, escoltar la locutora com m'explica el temps, l'estat de les carreteres i les notícies del dia. «Ha mort l'actor Kirk Douglas als 103 anys». I repeteixo el seu nom com el deien a casa quan era petita, Kirduglas. I el veig jove, amb aquell clotet a la barbeta i el pit despullat fent d'Espàrtac.
Vull ensopegar de nou al carrer amb el mateix noi espigat que a començament de febrer encara et diu feliç any nou. I tornar a compartir taula al restaurant Las Vegas tot recordant una convidada que, després d'haver participat en una xerrada al Centre Cultural del Casino, comenta: «Aquí a Manresa sou ben estranys. Primer em porteu al Casino i després a Las Vegas». I quedar parats en veure arribar un grup de nois italians al restaurant. Deduir que són seguidors del Dinamo Sàsser, l'equip sard que s'ha enfrontat al Baxi Manresa. Creure que han perdut perquè demanen aigua i aigua amb gas i comprovar, tot seguit, que no, que anàvem errats; han estat ells els guanyadors.
Vull amagar-me rere la cortina, prou translúcida perquè juguis a buscar-me i em trobis. Vull fer fotos que ningú vegi, escriure paraules boniques en un paper perquè un desconegut les llegeixi i somrigui. I inventar-me'n de noves, que diguin més del que diuen les que conec. Vull aixecar la persiana, tot i saber que encara és fosc per palpar el contínuum vital, sentir la fressa del carrer i el clic programat de la calefacció. Vull sortir amb temps de casa. Avançar el rellotge només deu minuts, els suficients per anar sense pressa i arribar a l'escola abans no obrin. Ser-hi abans que tot comenci. I repartir mirades que omplin d'existència els altres, i rebre mirades dels altres que em signifiquin. Vull emprendre un nou dia amb la maleta lleugera i facturar en un globus d'heli els plors, les tristeses i les bromes grises que m'ennuvolen. Enlairar-lo jo sola, deixant anar un cordill llarg, prim i blanc mal lligat a un globus blau cel -del mateix blau que el cel d'avui- , que es va allunyant, cada vegada és més amunt, fins a arribar allà on hi ha els globus dels altres, i junts es perden per l'estratosfera, on esclaten sense espantar ningú per esdevenir confeti que retorna a la terra transformat en pluja bona que rega camps i omple rius. No m'imagino una millor manera de reciclar les penes.
