Resoldre el problema habitacional no deu ser gens fàcil. La prova és que, llevat del pol nord, el desert o l'oceà, arreu hi ha qui no té casa o el desnonen perquè no pot pagar el lloguer o la hipoteca. No a tot arreu, però, els governants s'entesten a pal·liar la problemàtica a cops de porra o multant aquells activistes que, altruistament i en solidaritat amb els afectats, intenten evitar que el problema esdevingui cada vegada més gros i afecti més gent. Aquesta setmana, en aplicació de la llei mordassa, diversos membres de la plataforma del Bages contra els desnonaments (PAHC) han estat multats amb vint mil euros per mirar d'impedir un desnonament. La llei és la llei, diuen els jutges, i l'apliquen amb la mateixa fredor i contundència amb què l'àvia estabornia els conills abans d'escorxar-los. L'única manera de frenar els desnonaments és evitar l'augment desmesurat dels preus dels lloguers, avortar l'especulació immobiliària i establir fórmules de mediació efectives per garantir un sostre per a tothom. L'administració hauria de ser conscient del paper de suplència que molt sovint desenvolupen entitats d'ajuda humanitària com la PACH, Càritas o el Banc dels Aliments, per dir-ne algunes.
Potser la veritable solució passaria per deixar d'actuar i deixar que els desnonats, els pobres i els sensesostre ocupin els jutjats, els parlaments i les casernes, instal·lacions que, al capdavall, ens pertanyen a tots. Són faves comptades: com més desnonaments es produeixen, més pisos són ocupats de forma precària i incontrolada. Fins i tot hi ha qui hi faci negoci, en això. Que no sigui fàcil resoldre el problema de l'habitatge no vol dir que no sigui greu i urgent afrontar-lo, amb implicació de tots els agents socials, polítics i, si cal desobeir, només cal tenir en compte que els drets estan per damunt de les lleis. Sobretot quan aquestes continuen afavorint els mateixos interessos de sempre.
