Dijous va ser un dia de petites i grans coses. Moltes vegades una cosa és gran o petita segons com te la mires. La trobada entre el president Torra i el president Sánchez ha estat una cosa gran, o petita? L'eliminació del Barça a la Copa del Rei, un desastre gran o petit? L'eliminació del Madrid és... un gran desastre. O una gran notícia. Aquí no hi ha dubtes i a mi se'm veu el llautó. De vegades els desastres dels altres volem que serveixin per tapar els nostres. I així ens va, en general. Si entrem en detalls, aleshores la cosa ja es complica irremeiablement. Que LG digui que no vindrà al Congrés dels Mòbils és una gran preocupació? O és petita? Tot això del coronavirus... és un tema major o menor? I que Abidal l'erri xerrant? És preocupant? En canvi, que Messi respongui és, sense dubte, un gran tema. Amb Déu no es pot discutir. Que el Bages reclami a Renfe trens com Déu mana és una gran petició que, vist el cas que no ens faran, acaba sent una petita proclama de no res. Al Bages som petits. Dijous me'l vaig passar pendent de si les coses eren grans o eren petites i, sobretot, pendent de coses petites. I en vaig fer algunes, de coses petites. Al Twitter, la periodista Elisenda Pineda comentava que havia estat testimoni, d'excepció, d'una parella fent-se un petó com Déu mana al mig del carrer. Un petó, petó. No una exhibició de llengua, no. Un petó llarg i amb classe. D'aquells d'ovació. M'ha agradat molt que m'ho expliquessin però m'hauria agradar veure-ho. Ep!, i més encara fer-lo. I ja sé amb qui. Coses com les del petó em van fer pensar, dijous, que de vegades -o gairebé sempre- són les que mouen el món. Perquè el món es mou a base de petits moviments microlocals entre micropersones. Dijous, deia, vaig passar a l'acció. Vaig enviar uns quants whatsapps a amics que fa dies que vull veure, no perquè els hagi de veure per res sinó perquè en tinc ganes. Vaig regalar-me una estona escoltant tres cançons que, ara mateix, em tenen el cor robat i vaig celebrar, per dins i en silenci, que els Jordis puguin, des d'ara, sortir de la presó. No vaig brindar perquè hi han de tornar al vespre. Jo, al migdia, en un rampell de sol, vaig anar a una residència d'avis a fer un cafè sense cafè amb una venerable dona de 92 anys amb qui, a banda de xerrar -ella molt més que jo!- li vaig fer una proposta -ep! honesta- que ella va acceptar somrient. En parlarem un altre dia. I no va ser fins dijous al vespre-nit, quan en posar-me a escriure aquest article que ara estic acabant, vaig entendre per què m'havia agafat la vena de les petites coses. Dijous va fer 6 anys de la mort de la periodista Tatiana Sisquella. Una gran dona i gran periodista que basava la seva grandesa en una mirada, lúcida, nítida, neta, somrient i encomanadissa de les petites coses de la vida. Les convertia en perles. El seu llibre d'articles Un dia qualsevol és un gran petit llibre de capçalera per anar-lo prenent en petites dosis. Petites dosis que és, en definitiva, com ens l'hem de prendre, la vida, si la volem assaborir sencera. Aquest petit article és per ella. I pels petits gestos. Els essencials.
