Hi ha moltes, moltíssimes, pel·lícules sobre nazis, bones i dolentes. També n'hi ha unes quantes de zombis, la majoria dolentotes però també de correctes. De pel·lis de nazis-zombis, o zombis-nazis, en canvi, se n'han fet molt poques i, de moment, cap que valgui res. I és que, en realitat, i malgrat que a vegades ens agrada equiparar-los, els feixistes i els morts vivents són dues categories que no tenen res a veure, o molt poc, més enllà de la connotació negativa i malèfica que sens dubte mereixen.
D'entrada, els zombis ho són perquè han estat infectats per un altre zombi, contra la seva voluntat. Són, per tant, víctimes abans que botxins. El feixisme, en canvi, requereix l'acceptació conscient de determinades idees o valors. I sí, ja sabem que la raó no és totpoderosa i que la propaganda existeix i funciona, però tots tenim un cervell i un cor i sabem que determinades propostes o plantejaments estan inevitablement lligats al dolor d'altres éssers humans i a la injustícia. Els valors sobre els quals es construeix el feixisme (l'egoisme grupal, la violència, la jerarquia, l'odi o la indiferència) poden arribar a ser atractius, en determinades circumstàncies, però també ho són -i molt més- els seus antònims (la solidaritat universal, la pau, la igualtat, el respecte i l'empatia). Al final, triar el cantó fosc depèn de la pròpia voluntat; és, malgrat tots els malgrats que vulgueu, una decisió conscient i qui la pren, per tant, n'assumeix també la responsabilitat.
Els zombis no tenen grau ni cura. O ho ets o no ho ets, no pots ser zombi a mitges, a temps parcial o fins que te'n cansis. El feixisme, en canvi, sí que és relatiu, gradual i reversible. Persones amb virtuts i qualitats notables poden, en determinats moments, sentir-se atretes per una part del discurs feixista. De la mateixa manera que hi ha comentaris fatxes que surten de boques gens feixistes, també es donen comportaments solidaris i igualitaristes en persones que voten i defensen opcions d'extrema dreta i més enllà. Qui no ha conegut cap noi (noies també però menys) que en una etapa de la seva vida, atret per la càrrega provocadora i adrenalítica de la maldat, s'ha apuntat a la ultradreta violenta futbolera i/o política per, al cap d'un temps, adonar-se del disbarat i allunyar-se'n per sempre més? I hi ha graus, i tant que hi ha graus. No és el mateix un anònim votant d'extrema dreta que fastiguejat es decanta pel mal conegut, que un líder llegit i preparat que es dedica a escampar odi i humiliació. Ni és el mateix -tot i que no sé qui és pitjor- el que amb l'esvàstica tatuada al pit es dedica a apallissar enemics i diferents o el que amb vestit i corbata defensa tancar fronteres i deixar morir els que resten a l'altra banda.
Finalment, els zombis, tots els zombis, només tenen un remei, una solució que ens alliberarà a nosaltres i a ells: la mort definitiva. Amb els fatxes, en canvi, l'enfrontament directe i violent no és sempre (gairebé mai, de fet) la millor opció. Rebatre'n les idees sense fer-ne propaganda (difícil, l'equilibri), fer-los el buit polític i social perquè no puguin tirar endavant cap de les seves propostes i, sobretot, sobretot, bastir alternatives coherents, creïbles, ambicioses i entenedores, seria la recepta gens màgica. Sovint, però, l'antifeixisme, amb la millor de les intencions i amb la més justa de les indignacions, recorre a la simplificació i a la testosterona per combatre l'enemic declarat, sense tenir en compte que aquestes, precisament, són les armes preferides del feixisme.
