12 de febrer de 2020
12.02.2020

Una (altra) dècada perduda

11.02.2020 | 23:18

És el resultat de la darrera reunió d'una delegació (de polítics) del Bages amb els responsables d'Adif, o sigui de Renfe, o sigui dels que mantenen les comunicacions ferroviàries de i cap a les nostres àrees en condicions paupèrrimes. Trobada celebrada exactament quan fa un any de l'accident en què va morir una noia (la maquinista) i van resultar ferits (entre greus i lleus) prop d'un centenar de passatgers. La maleïda R4.

Tot i que els assistents locals a l'última trobada a Barcelona es van esforçar a vendre algun acord al qual em referiré de seguit, els titulars dels malèvols cronistes obrien la notícia amb la realitat: res de nou s'obtindrà en els pròxims anys pel que fa a millores estructurals, reducció de temps de viatge o el que sigui real. A la sortida, els defensors dels interessos d'aquí van declarar que «es van plantejar mesures a realitzar en els pròxims anys». I s'anuncià un nou pla per substituir el del període del 2019 al 2028. És a dir, mantenir el mateix catàleg d'intencions tot canviant dates, perquè som al 2020 i el 2019 ja ha passat. Un sine die etern. El mateix portaveu explica: «Abans es feia l'anunci però tot quedava en no res» i afegeix: «Tot apunta que aquesta vegada no serà així». Rematat amb unes despeses menors per apuntalar talussos i apedaçar alguns sistemes de seguretat. Per entendre'ns, seria com si a casa en lloc de canviar el cotxe de tant en tant per anar a treballar ens gastessin diners a mantenir el Seat 127 del pare a la carretera.

Al meu parer hi ha un parell de conceptes que són centrals: el rol dels polítics a l'hora d'aconseguir millores per als seus administrats i l'essència de les comunicacions per al futur i per al present. Sobretot si aquestes són col·lectives i entre totes, els trens. Amb els primers anestesiats i els segons en precari, la societat dels temps immediats tendirà cap a un marc amb aquests dos adjectius. Potser no se n'adonen però acudeixen a cimeres de tota mena en què només obtenen paraules (bones o dolentes) i cap compromís concret. Són com un venedor d'aquells ocurrents que passen hores amb clients i tornen cap a la seva empresa carregats de raons, excuses i sense comandes. Fan exactament això. I atès que en acabar s'adonen que surten amb les mans (i les butxaques) buides, s'esforcen a vendre fum, que perfumen i presenten en un embolcall curiós tot allargant les dues mans mentre el fan olorar als periodistes.

L'últim dels seus fracassos ha estat constatar el que no és una sorpresa ni per als pessimistes (sempre ben informats) ni per als optimistes: res no canviarà en les ferrovies i els combois que ens transporten cap avall. Tot seguirà igual. Ni el túnel nou a Montcada i Reixac, que permetria escurçar trajectes i reduir la congestió per trànsit de trens, es farà en benefici nostre. La bateria de plans i mesures són les maniobres de distracció a les quals em referia abans. Es pot fer un pla sobre qualsevol cosa. Per exemple, puc planificar anar a la Lluna a peu. És clar que tothom veurà que no és possible. Però si dic que planificaré la possibilitat de sortir a l'espai exterior proper a valorar si es possible fer un desplaçament entre elements que algun dia s'han de connectar... és possible que algú em cregui des de la no comprensió dels arguments donats.

La dècada perduda és una expressió que es va usar per primera vegada a Gran Bretanya en referència als deu anys que van venir després de la Segona (i de moment última) Gran Guerra, als vuitanta se la van apropiar a l'Amèrica Llatina per les seves misèries inacabables i als noranta al Japó. Mentre no la tornin a reclamar des del Londres post-Brexit, els hi guardem nosaltres a la Cova de sant Ignasi.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Consulta l'exemplar d'avui

Al quiosc del diari pots llegir en format digital l'edició publicada en paper. 

 
L'últim El més llegit