Dona veu al teu cantaire, llum als ulls i força al braç», proposa el Cant de la Senyera, himne de l'Orfeó Català amb lletra emotiva i patriòtica de Joan Maragall. Comença declarant: «Al damunt dels nostres cants aixequem una senyera que ens farà més triomfants». Anuncia: «per mirar-te sobirana alçarem els ulls al cel», i promet: «et durem, i tu ens duràs; voleiant al grat de l'aire, el camí assenyalaràs».
Noti's la doble direccionalitat: la senyera que guia és al seu torn guiada pels qui la porten i segueixen, i per tant esdevé el símbol reflex de la voluntat col·lectiva que decideix el camí. És aquesta decisió la que requereix «llum als ulls i força al braç»; per molt que formalment els desitgi per als cantaires de l'Orfeó, sempre s'ha entès que el veritable subjecte de l'himne, datat a final del segle XIX -a cavall dels catalanismes cultural i polític-, era el poble català, i és per ell que el poeta formula els precs tant d'energia com de clarividència.
Llum als ulls. Quan manca, el subjecte a les fosques se sent confós i amenaçat. Tendeix a romandre quiet, per por de prendre mal. Però quan fixem la vista en un objectiu molt brillant es dona l'efecte contrari, el de l'enlluernament. Aquest impedeix tant o més que la ceguesa apreciar els perills i els obstacles que ens envolten, però ens fa creure que hi veiem clar i ens empeny a la imprudència vestida d'entusiasme. Si els ulls estan mancats de la bona llum, la que il·lumina sense enlluernar, llavors la força al braç no serveix de gran cosa; només per creure'ns més poderosos del que som realment. La bona llum és la que permet veure-hi de lluny i de prop, i mirar endavant sense descuidar els costats i el darrere. No és una llum que vingui de fora, sinó que es produeix a dins; els poetes diran que a l'ànima i els científics, que al cervell; d'aquesta font interna d'il·luminació els filòsofs n'han dit «raó», i de la seva aplicació, raonar.
Els grecs antics ja van determinar no tan sols la conveniència de guiar-nos per la raó, sinó també d'aïllar les nostres decisions del seu gran adversari, que són les passions instintives. La llum als ulls de què parlava Maragall condueix a traçar els camins de les nostres accions amb el treball serè de les neurones, i deixar de banda la crida d'aquelles vísceres productores d'hormones que fàcilment ens impulsen a envestir qualsevol mur amb el cap al davant, i si no es trenca l'un ho farà l'altre.
