Els sociolingüistes hi estan d'acord: en una societat bilingüe, si només els parlants d'una llengua s'adapten als parlants de l'altra, i no al revés, la que cedeix avançarà cap a la seva extinció. Si la primera només és llengua familiar de la meitat d'habitants d'un territori i la segona té la força d'un gran estat i de centenars de milions de parlants en dos continents, l'amenaça encara és més greu. La gran es pot menjar fàcilment la petita, i en cap cas al revés. Per això els defensors de la petita llancen campanyes com les que, periòdicament, conviden els parlants de català a no passar tan sovint al castellà per simple comoditat.

D'això anava la intervenció, aquesta setmana al Parlament, de l'alcaldessa de Vic i diputada de JxCat, Anna Erra. I per haver dit que no tinguem tanta pressa a adreçar-nos als altres en castellà en cas de dubte, li ha caigut una pluja de desqualificacions i d'insults, molts d'ells basats en una manipulació de les seves paraules.

Segons l'Enquesta d'Usos Lingüístics de la Població cor-responent al 2018, el català l'entén el 94% de la població de Catalunya, el llegeix el 85%, el sap parlar el 81% i diu que el sap escriure el 65%. Per tant, la probabilitat que una persona desconeguda ens entengui si li parlem en català és de dinou sobre vint. Llavors, per quin motiu un catalanoparlant hauria d'adreçar-se en castellà a un desconegut? Hem de donar sempre per fet que pertany al sis per cent restant? Si és així, ja ens ho dirà. Però ens guiem per tòpics, i quan veiem un cambrer de pell fosca, o d'ulls ametllats, la part automàtica del cervell demana un «buenos días»; llavors també pot passar que l'altre, orientat pel nostre accent inconfusible, ens responguin amb un «bon dia, què vol prendre?» que ens desarmi.

Els qui s'escandalitzen per les paraules de l'alcaldessa vigatana, i examinen les fulles del rave per decidir per quina l'agafaran, semblen ignorar la situació real de la llengua catalana i la necessitat d'un esforç constant, respectuós però general i infatigable, perquè la inèrcia no l'empenyi a un paper residual, de raresa antropològica.

No es demostra respecte a un interlocutor quan se'l considera incapaç d'entendre cap altra llengua que la seva. Si trobem normal que un parlant de castellà iniciï i mantingui una conversa en aquest idioma, encara que es defensi prou bé amb l'altra (recordem-ho: 81%), què té d'estrany que un catalanoparlant faci el mateix?