Diumenge al vespre, a La Sexta televisió, Jordi Évole entrevistà Oriol Junqueras. L'entrevista volia ser de caràcter intimista i explicar la vida a la presó del polític. La veritat és que, per moments, tota ella, semblava molt creïble, fins que l'Oriol va dir que a la presó feia la mateixa vida que qualsevol altre pres. Estic convençut que en paràmetres generals és així, però la mateixa entrevista desmenteix l'afirmació. Per altra banda, les anomenades administrativament visites institucionals no són gens habituals a les presons, dubto que m'equivoqui si dic que l'actual consellera de Justícia ha estat més cops al centre penitenciari de Lledoners que tots els anteriors consellers junts. No cal dir el president de la Generalitat i altres consellers.
Bé, aquest oblit és perdonable, al cap i a la fi la vida a la presó ha de ser molt dura. El mateix deu passar amb altres moments de l'entrevista, en què semblava que l'entrevistat ens volia fer combregar amb rodes de molí. Puc entendre que per suportar la vida a la presó qualsevol necessita protegir-se, i imaginar un món idíl·lic, per no acabar boig. També puc entendre que tots aquells que el van a veure li donin sempre la raó per no contrariar-lo, però creure que els espectadors ens empassarem que és innocent, doncs no.
Pot dir el que vulgui, però ell i el seu partit pressionaren el president Puigdemont, que en uns moments de lucidesa va proposar convocar eleccions, perquè no ho fes, fet que hauria evitat uns quants maldecaps posteriors. Encara més, el 6 de setembre, amb l'aprovació de les lleis de desconnexió, va trencar les regles del joc democràtic i el més esperpèntic de l'entrevista és quan ell afirma i es reafirma en el fet que tenien una àmplia majoria per fer-ho.
La cosa faria riure si no fos que estem parlant d'uns moments tràgics. Unes decisions que van trencar el país, i que ell, millor que ningú, sap que costarà molt de recosir.
En tota l'entrevista, l'afable i conciliador Junqueras només es mostra ressentit quan parla del PSC. «El PSC sap que som innocents i no ha fet res per evitar-ho», no sé com entendre-ho, però se'm fa difícil esbrinar quina altra cosa s'havia de fer quan ell juntament amb Puigdemont van liderar un procés revolucionari per a la segregació de Catalunya. Alguns líders polítics catalans ja feia temps que jugaven amb foc, i de tant jugar, alguns s'han ben cremat. És possible que somiïn que un cop complerta la condemna seran de nou els líders que portin Catalunya a la independència, els somnis, somnis són, el greu és que el conjunt en paguem les conseqüències.
Políticament, el millor de l'entrevista és que va deixar molt clar que vol continuar el govern nacionalpopulista. He de reconèixer que em va deixar tranquil, feia massa dies que el soroll periodístic parlava d'un nou tripartit. O potser també era mentida? Podria ser que somiés que en Pedro Sánchez obligarà el PSC a votar la investidura del candidat republicà. El mateix somni va tenir Artur Mas quan va pactar l'Estatut amb en Zapatero, i és més que probable que el lleonès l'hi fes creure, però quan va ser l'hora dels pactes es va trobar que el PSC és un partit sobirà i pren les seves pròpies decisions.
Coneixent el Partit dels Socialistes de Catalunya, no puc dir que és impossible, perquè en política no hi ha res impossible, però gairebé, i estic convençut que, en cap cas, ni per activa ni per passiva, els diputats socialistes faran president un nacionalpopulista.
